«Exiliado | Adj. Expatriado, generalmente por motivos políticos»
Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua
Una cadira buida a la redacció de La Directa. Una cadira buida a la mesa del Parlament. Una cadira buida a la seu d’Òmnium Cultural. Una cadira buida en una llar de Girona. La segona onada d’exilis coneguda la setmana passada, que opera com la torna perversa de l’amnistia, són massa coses alhora. L'enèsima prova de fins on arriba, i a qui pot enxampar, la repressió en l’ecosistema democràtic, que va d’un periodista d’investigació a un emprenedor, d’un diputat a un editor, d’un president de la Generalitat a la secretària general d’una formació política. Però també sobre quins paràmetres excepcionals resistim i quin és el moment precís que afrontem. L’exili –escrivia Joseba Sarrionandia– és tancar-se dins un armari i tenir por que ningú l’obri i, tot alhora, que algú l’obri. Se sap amb exactitud quin dia arrenca, i queda enregistrat en cada cos en quin moment es va prendre la decisió. Però mai se sap del cert com i quan acabarà –però sempre acaba, la qüestió és a quin preu i després de quants anys–. A hores d'ara, però, en els meandres tèrbols de la futura aplicació de la llei d’amnistia, ningú sap quan tornaran el Jesús, l’Oleguer, el Rubèn o el Josep –i el Jaume o el Nico–. Com fa set anys –dos mil tres-cents dies ja– que sí que sabem que encara no han tornat ni el Carles, ni la Marta, ni el Toni ni el Lluís.
La qüestió, enmig de la contesa electoral permanent, és nítida: quatre ciutadans catalans més s’han posat sota la protecció de la comunitat internacional. Ho deia l’altre dia, en aquests termes cartesians i completament ajustats a dret internacional, l’advocat ginebrí Olivier Peter, de l’equip jurídic europeu d’Òmnium Cultural. Que ho digués des de Perpinyà, a la Catalunya Nord, a l’altra banda de les Alberes, no té res de casual. Republicanament, és poc metafòric si s’escriu l’endemà d’un 14 d’abril que va finir amb 200.000 catalans exiliats, d’un exili republicà que va afectar més de 500.000 persones –353.000 travessant els Pirineus– i molts dels quals mai no van tornar. A l’Olivier, que sap perfectament del que parla, no li faltava cap raó quan sostenia que les persones exiliades es posaven sota la cobertura internacional davant l’absència de seguretat jurídica espanyola i la presència d’una garantida arbitrarietat d’estat. No li faltava cap raó, perquè així ha estat els darrers set anys, que aviat és dit, respecte als que van emprendre l’incert camí de l’exili el 2017 –així a Schleswig-Holstein com a Sàsser, així a Brussel·les com a Ginebra–. En la hiperevidència paradoxal, constant i estructural que l’exili corre lliure per Europa, excepte al Regne d’Espanya. I que portes enfora han retrobat els drets amenaçats que havien desaparegut portes endins.
Dialèctica de la persecució, cada cadira buida contrastarà sempre amb les cadires ocupades. Allà on seuen els que van titular fa set anys un PDF judicial amb el nom de Más dura será la caída. Aquells que seuen a les casernes tricornials i des d’on redacten informes, amb sou públic i completa impunitat prevaricadora, per inventar terrorismes on només hi ha drets democràtics fonamentals. Al capdavall, aquells que seuen en despatxos d’altres instàncies i dissenyen, planifiquen i ordenen que els nous exiliats esdevinguin els ostatges d’una part dels aparells de l’Estat que no accepten les decisions del poder legislatiu i proven de convulsionar, negar i trasbalsar la sobirania legislativa. De tot plegat, en extrema síntesi, salvant totes les distàncies –que són moltes– però ubicant proximitats, en resulta una constant històrica dual. Que no hi ha una sola generació de catalans i catalanes que no conegui distintes formes de repressió, presó i exili, sota períodes tan distints i incomparables com una guerra criminal, una dictadura feixista o una democràcia formal en ressaca de deriva autoritària. I també, inversament proporcional, que no hi ha generació sense inquisidors als butacons de l’aparell de l’Estat –en models polítics tan distints com una guerra feixista, una dictadura criminal o una democràcia formaleta–. Paràbola per a despistats: que la gent s’exiliï en dictadura és tristament habitual; que ho faci sota presumpta democràcia, tot el contrari i ben estrany com a prova del cotó. Amb tot, el més cruel, banal i mediocre és la deshumanització embrutidora i la riota sàdica d’alguns davant el sofriment aliè: de la roda de premsa en què Ciutadans anunciava que acceptava el debat electoral amb Puigdemont sempre que fos en videoconferència i des d’una cel·la d’una presó espanyola a aquesta primera denúncia contra TV3 a la Junta Electoral per l’ús del mot exiliat. Els més espanyolistes no consulten ni tan sols la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua –la mateixa, per cert, que certifica la unitat de la llengua catalana– i que situa com a sinònim d’exiliat els mots desterrat, expatriat o refugiat.
Amb tot i contra tot, el més greu és que quan parlem de tot això estem parlant d’una tipificació per terrorisme. Tant han estret el setge demofòbic que només queda el contratall, que diria Brossa, com a contraatac. Clarifiquem-nos. Han deixat tan poc marge que caldrà qualificar de terrorista la definició de terrorisme que empri el jutge salvapàtries de torn. Caldrà afirmar sense defallir que l’únic terrorisme concorrent, també etimològic si terrorisme remet a la dominació pel terror, és perseguir per terrorisme ciutadans actius, compromesos i pacífics. Caldrà dir, per respecte majúscul, que parlar de terrorisme en aquests supòsits és un insult infinit a les víctimes dels terrorismes. I caldrà dir ben alt que si els corcs del cor de l’Estat ho redueixen tot a terrorisme, socarrant la democràcia, tots estem en perill i sota amenaça –els que ho pateixen, però fins i tot els que se’n riuen i els que ho legitimen, perquè ja som tots en un lloc pitjor–. Corrandes d’exili, el 12 de maig –i cada dia, no ens n’oblidem pas– també votarem si els exiliats tornen o si es queden –i quan i com–. Si s’allarga o s’escurça el tèrbol compàs d’espera dels qui decideixen, des del seu poder biopolític repressiu, que visquem en un país atrotinat on hi ha una cadira buida a la mesa del Parlament. A la seu d’Òmnium Cultural. En una llar de Girona. I a la redacció de La Directa.
