La batalla dels informes
Els informes sorgeixen avui com els bolets i fan referència a qualsevol tema imaginable. Alguns tenen un abast ultralocal mentre que altres aspiren a una dimensió mundial. Uns han estat encarregats per les administracions públiques i els altres per empreses privades. N'hi ha d'elaborats amb rigor i d'altres no tant –o no gens–. N'hi ha sobre l'educació, sobre l'impacte real de la immigració, sobre els cotxes elèctrics, sobre l'estalvi d'aigua, sobre el nombre d'animals domèstics a Europa (en cito alguns dels que he tingut notícia les darreres setmanes, però la llista podria ocupar tot l'article). Hi ha informes sobre gairebé tot, i alguns acaben condicionant decisions polítiques molt rellevants (pensem en PISA). No estem parlant, per tant, d'un tema qualsevol, sinó d'una qüestió potencialment problemàtica. En efecte, l'expansió, sota l'aparença d'informes, de fake news, idees pseudocientífiques, ideologies tronades i altres herbes tòxiques fan inviable a llarg termini la democràcia: els vots de ciutadans desinformats poden portar a situacions imprevisibles. La mera censura d'aquests relats, però, desnaturalitzaria el sistema.
Les decisions institucionals i les mobilitzacions socials parteixen cada cop més directament d'aquests informes amb un valor epistemològic desigual (però assumits com si fossin una mateixa cosa). Controlar-ne a priori la validesa ens portaria a un Estat Pericial/Policial; no controlar-los ens portaria –ens està portant– a una societat basada en idees sovint demencials. L'única solució viable per preservar els principis bàsics de la democràcia en un context informatiu com el nostre hauria de consistir, per tant, en el control a posteriori de les conseqüències dels esmentats informes. ¿Vostè ha assessorat l'administració amb una mesura manifestament ineficaç i absurdament cara que després s'ha hagut de suprimir, com ara la recollida d'escombraries per absorció? ¿O potser ha signat un informe sobre la seguretat sísmica dels dipòsits de gas submarins? Sense entrar en la possible derivada penal, caldria almenys que quedés clara la identitat de la persona o equip de persones que ha desencadenat una decisió lesiva per al conjunt de la ciutadania. Recordem que ara no estem parlant d'una decisió política, sinó de l'informe que la motiva directament.
En el cas de decisions més ideològiques que no pas tècniques, el plantejament és el mateix. Es tracta de no coartar ni restringir sota cap concepte la llibertat d'opinió de ningú, sinó d'emmarcar-la en el context de la responsabilitat ètica, política i judicial. Tothom pot afirmar el que cregui oportú, tothom pot esgrimir davant l'opinió pública o de l'administració els informes que estimi necessaris, però evidentment s'ha de fer càrrec, d'una manera clara i tipificada, de les conseqüències. Cal erradicar l'espectacle ruboritzador d'allò que podríem anomenar "l'escolàstica de la responsabilitat", eix de la vida política europea des de finals dels anys setanta. Resulta que aquell individu és, segons alguns, "moralment responsable, però políticament innocent", mentre que segons uns altres ho és "políticament, però no moralment". O "responsable jurídicament, però no èticament", i totes les combinacions que els passin pel cap. La traducció habitual d'aquesta difuminació retòrica de la responsabilitat sol ser, senzillament, la impunitat. L'escolàstica de la responsabilitat, d'altra banda, també és la causa directa de la judicialització de la vida política i, de retruc, de la politització de la vida judicial en la majoria de països d'Europa. Com que tot depèn de matisos eteris, tot acabava resolent-se als tribunals de justícia i/o als pseudotribunals mediàtics paral·lels.
En aquesta batalla dels informes sobre qualsevol tema imaginable no ens estem jugant el simple fet de tenir raó o d'estar equivocats, sinó coses que comprometen seriosament el nostre futur com a societat. La setmana passada vaig fer referència en aquesta mateixa plana de l'ARA a l'informe PISA, que per la seva banda ha desencadenat una posterior guerra d'informes contradictoris. Són el referent últim, la base del debat, però habiten en uns llimbs legalment inconcrets, per no dir misteriosos. Condicionen la creació de lleis importantíssimes o provoquen grans respostes de la societat civil tot i que, en realitat, la seva cocció sol quedar fora de tot control. ¿Qui ha d'entomar, doncs, els resultats catastròfics de determinades decisions? ¿És un assumpte que només té a veure amb les decisions executives dels polítics, o potser cal prendre també en consideració els informes que les guien?
