I aquest diumenge, Barça-Girona. Calendari en mà, aquest era el partit simpàtic de la temporada a Montjuïc, però a l’hora de la veritat de simpàtic res. Al contrari, per al Barça és un partit de la màxima incomoditat. Després de 15 jornades, el Girona té quatre punts més que el Barça, és colíder, té una millor diferència de gols i ha guanyat dos partits més. Increïble però cert. Quan al teu veí més modest les coses li van millor que a tu, et sents assenyalat. La visita dels blanc-i-vermells fa respecte. Hi ha partit, esclar. Per més que tothom es pregunti fins quan durarà l’escapada gironina, el joc de l’equip de Míchel continua sent consistent, a punt de culminar el campionat d’hivern. La determinació amb què va capgirar l’últim partit a Montilivi contra el València, o el partidàs que va fer contra l’Athletic de Bilbao, estalvien qualsevol dubte sobre si aquesta flor acabarà fent estiu.
Però el Barça va cap a dalt. Després d’haver vist el que van ser capaços de fer De Jong, Pedri i Gündogan al mig del camp contra l’Atlètic de Madrid s’entén millor que la llarga absència per lesió dels dos primers hagi fet semblar que el Barça jugava amb una sabata i una espardenya. Per fi el Barça va tornar a dominar el mig del camp, com s’espera sempre, i encara més d’un equip entrenat per Xavi. L’assignatura pendent continua sent el gol, amb el Barça a l’espera que Lewandowski torni a fer de golejador, i sostenir un joc reconeixible durant noranta minuts. Només així el Barça podrà derrotar un Girona que confirma, una vegada més, que el futbol continua sent aquell esport fantàstic en què els resultats encara són capaços de desmentir la lògica.
