Aprendre a pensar
“Això és una cadira!”, ens escridassava el professor de matemàtiques de l'institut, tot estrenyent els ulls i les barres amb una indignació i frustració incontenibles, i mentrestant, amb els dits, més llargs que un guix de pissarra acabat d'estrenar, assenyalava una cadira que havia enfilat damunt del seu escriptori. I afegia: “Fins i tot la meva mare ho sap, fins i tot la R. de la carnisseria ho sap i ho entén, això..!”. La classe maldava per contenir (al fons de la panxa, al punt de la gola o ja a dins de la boca) rialles com perles d'un collaret també llarguíssim a punt de desfer-se; un collaret que era la reminiscència, el residu de la cadena i del rosari. Hi havia una nena a qui va envair una por terrible, i fàstic.
Era una criatura força prepotent, no pas perquè estigués segura de res, sinó perquè ho qüestionava tot, i es demanà, aleshores, com podia estar-ne tan segur, aquell home, que allò fos una cadira. Ella n'hauria dit “trona”, quan el professor s'hi asseia i hi arrepapava tota la seva autoritat; o “cadafal”, quan, expressament, escrivia una equació a la part més alta de la pissarra i l'obligava a ella a enfilar-s'hi per intentar resoldre-la (mai amb èxit, perquè sempre era massa conscient del seu cos exhibint-se, ella) en un espectacle públic en directe. També es demanava com podia estar-ne tan segur, aquell home, que la seva mare sabia que allò era una cadira, i que la carnissera R. també ho sabia.
Tanmateix, aquella nena encara va notar la humiliació enfilant-la pel tronc durant molts anys, com un rot de pair també llarguíssim, perquè havia après a resoldre les equacions però només d'aquella manera com les coses s'aprenen sota els efectes del terror i l'estímul de l'ambició. En aquell temps, a la televisió feien pel·lícules en què retrataven docents amb aquesta mena d'actituds i alumnes com aquells, i en totes hi apareixia l'antítesi d'aquell professor de matemàtiques (Sidney Poitier a la perifèria britànica, Michel Pfeiffer amb els nanos problemàtics de Califòrnia) que els salvava. Però, com que en aquell institut —potser per la boira que enfonsava el poble en un abisme perdut— cap pista o senyal deixava intuir que hi hagués d'anar a petar un professor d'aquest estil, dels que havien llegit llibres i els compartien amb els alumnes (els que més s'hi assemblaven eren altres ovelles esgarriades a les quals havia temptat la calitja), la nena es va arromangar i se'n va anar sola a la biblioteca, a llegir-los.
I quin plaer indescriptible no sentia ara, un goig triomfal com el que ja l'havia inundat tants altres cops d'ençà d'aquell matí de feia més de vint anys, havent vist la cadira lul·liana d'Horacio Sapere (Buenos Aires, 1951) a la Capella de Sant Francesc de Palma! ‘Allò’ no era una “cadira”; aquesta sí que ho és! Una cadira en la qual un cul humà no es pot asseure, però que la Poesia, la Utopia, l'Univers i la Substància poden ocupar simultàniament.
Sí, aquella joia l'havia corpresa altres vegades, aquella satisfacció. Era un deixar de pensar-se menys que algú, pel menysteniment de l'altre; era deixar de creure's ruca o boja, quan el seu enteniment del món no quadrava amb el dels altres, perquè no l'apreciava com un quadrat, sinó com a matèria plàstica que es bategava. La poeta i amiga, Mireia Calafell, li havia recomanat que llegís la primera novel·la de l'escriptora brasilera d'origen ucraïnès Clarice Lispector. Aleshores, A prop del cor salvatge (Club Editor, 2022) no existia en català, i durant uns mesos la nena va estudiar portuguès amb un parell de manuals i diccionaris, en un intent fallit però sincer —altra vegada l'amor i la supèrbia ben barrejats— de traduir aquell llibre a la seva llengua i digerir-lo completament, que quedés mesclat amb la seva sang. Tanta sort que aquest cop sí que va aparèixer un salvador: el traductor Josep Domènech Ponsatí, que no s'ha espantat de submergir-se a la mar gran que és l'escriptura de Lispector.
“Hi havia una manera de tenir les coses sense que les coses la posseïssin?”, reflexiona la protagonista adolescent, Joana, que si menja pollastre rostit un dia, a l'endemà ha de córrer a saludar les gallines encara vives. “Com havia d'unir-se a un home si no era permetent-li que l'empresonés?”, considera, després de veure com, en abandonar la solitud, una força màgica aixeca parets que interrompen i desvien el pensament propi. “Podria tenir una idea qualsevol i crear una nova relació entre tots dos. (...) Ella no estava obligada a repetir el passat, i amb una paraula podia inventar un camí de vida”, conclou. Som-hi!
D'aquesta òpera prima en broten les flors que, malgrat tenir forma d'interrogant, resolen l'equació del professor de matemàtiques d'aquell institut. No els hauria d'haver escridassat aquell enunciat, bastava llançar una pregunta: “Això és una cadira?”. Haurien fet un silenci sense por i haurien après alguna cosa.
