Alemanya està aprenent una dura lliçó
No és freqüent que la publicació d’un document sobre estratègia política aixequi gaire polseguera. Però quan el govern alemany va presentar al juny el primer pla de seguretat nacional del país, els mitjans de comunicació se’n van fer un gran ressò. Al final, però, el document ha sigut una mica decebedor. En part perquè, tot i centrar-se en temes urgents de política exterior, sembla no tenir en compte un fet important: un canvi clar en l’orientació del país. Per primera vegada des de la postguerra, Alemanya para la deguda atenció a la resta del món.
Això ha començat amb el canceller Olaf Scholz, que s’ha fixat l’objectiu de projectar Alemanya més enllà de les fronteres europees habituals. De tota manera, el gir a l’exterior va més enllà d’un canvi de política. Durant dècades els esforços d’Alemanya per reconciliar-se amb els països més afectats pel terror nazi han fonamentat les seves relacions amb els aliats i han configurat la percepció que els alemanys tenien d’ells mateixos. Però la nova realitat introduïda per la guerra d’Ucraïna empeny el país a sortir de la seva zona de confort.
Ara que Alemanya s’aventura a anar més enllà d’Occident, encarant-se així a la seva història colonialista i a la visió clarament diferent que altres països tenen del seu passat, es veu obligada a replantejar-se aquesta autopercepció. No és una tasca fàcil per a un país que s’enorgulleix d’haver assumit la seva responsabilitat històrica i de practicar una cultura de la commemoració impregnada de sensibilitat. I s’està demostrant que és tota una lliçó.
La invasió russa d’Ucraïna ha posat obertament de manifest alguns dels punts dèbils d’Alemanya. Per què –s’han preguntat molts– Rússia va ser el principal objectiu de les iniciatives alemanyes per indemnitzar els estats postsoviètics? Per què van deixar de banda Ucraïna? En part, el discurs de la reconciliació sembla ara una cobertura moral per amagar els llaços econòmics d’Alemanya amb un règim rus agressiu. La guerra també ha alterat els càlculs econòmics i geopolítics. Sense accés al gas rus i en un entorn mundial profundament canviat, Alemanya ha començat a buscar nous socis, aliats i mercats.
Per veure la nova trajectòria només cal fixar-se en l’itinerari dels polítics alemanys durant l’any passat. El mes passat el ministre de Defensa, Boris Pistorius, va passar una setmana a l'Àsia, amb parades a l’Índia, Singapur i Indonèsia. L’Índia ha sigut objecte d’especial atenció: el primer ministre, Narendra Modi, va ser un dels primers dirigents mundials rebuts per Scholz, amb qui s’ha reunit sovint des de llavors. Juntament amb la ministra d’Afers Exteriors, Annalena Baerbock, Scholz també ha invertit un temps considerable a l’Àfrica. En una intensa visita al continent el maig de l’any passat, va tenir converses amb el Senegal sobre –entre altres coses– un acord de subministrament de gas.
La majoria de les delegacions alemanyes han sigut molt ben acollides. De tota manera, no tot és de color de rosa. Països com l’Índia no tenen la mateixa opinió sobre la guerra i són reticents a incorporar-se a l’aliança occidental que fa costat a Ucraïna, perquè els fa por el peatge econòmic d’indisposar-se amb Rússia. Però la sensibilitat davant les injustícies històriques també és un dels seus arguments. En molts dels països que Berlín espera atraure està molt arrelat el ressentiment postcolonial. I Alemanya, tot i els seus gestos amistosos, és considerada com un membre de l’Occident colonitzador.
I això ha sigut un xoc. El cert és que Alemanya no es percep com una antiga potència colonial. És veritat que, en comparació amb l’Imperi Britànic, el francès, l’espanyol i l’holandès, l’alemany va començar més tard i va ser de menys envergadura. Però l’imperi alemany va ocupar grans territoris, sobretot al sud-oest i l’est d’Àfrica, així com al Pacífic. En una de les seves colònies és on es va perpetrar el primer genocidi reconegut oficialment, el de dos pobles, els hereros i els names.
Va tenir lloc del 1904 al 1908 a l’actual Namíbia. Les autoritats colonials alemanyes van obligar els insurrectes –amb dones i nens inclosos– a endinsar-se al desert, on molts van morir de fam i deshidratació. D’altres van ser internats en camps de concentració en condicions inhumanes. En total, milers de persones van ser assassinades. Alemanya no va reconèixer aquest genocidi fins al 2021, quan va demanar disculpes a Namíbia i va acceptar pagar-los 1.350 milions de dòlars en ajudes.
Aquest capítol de la història d’Alemanya ha tingut poca notorietat pública. A les escoles alemanyes els nens aprenen el que va ser l’Holocaust des de ben petits, i amb raó. Però encara es poden treure un títol universitari amb tota facilitat sense haver sentit a parlar mai del genocidi dels hereros i els names ni de la brutal repressió de la revolta Maji Maji en una colònia alemanya anomenada Àfrica Oriental, que s’estenia per terres de l’actual Tanzània, Ruanda i Burundi. El colonialisme no apareix en el relat nacional ni ha conformat la política exterior.
El motiu és, en part, que –a diferència de la Gran Bretanya i França– Alemanya va renunciar al seu imperi abans que existís l’actual estat independitzat. Però el fet que no hi hagi cap commemoració pública també pot tenir alguna cosa a veure amb la por a relativitzar l’Holocaust i fins i tot a alimentar l’antisemitisme. És raonable que se’n preocupin, sens dubte. Però la monstruositat de l’Holocaust, per la seva aclaparadora magnitud i singularitat, ha esborrat de la memòria pública les altres atrocitats perpetrades per Alemanya. Les experiències d’Ucraïna i dels països del Sud han desaparegut de la vista. Estàvem massa enfeinats donant-nos copets a l’esquena perquè érem els paladins de la rendició de comptes davant de la història.
Ara bé, cada cop és més difícil mantenir aquesta arrogància. Alemanya és cada vegada més multiètnica –segons l’últim cens, del 2021, gairebé un terç dels habitants són migrants de primera o segona generació, davant de l’aproximadament cinquena part del 2011–, i el mateix passa a les seves institucions polítiques i culturals. Quan una generació més diversa entra al Parlament i assumeix càrrecs al govern regional i nacional, s’hi incorporen també noves perspectives.
El moviment Black Lives Matter ha tingut igualment repercussions al país, on ha suscitat un debat sobre el nom dels carrers berlinesos dedicats a colonitzadors alemanys i ha reforçat la polèmica sobre la restitució d’objectes robats d’art africà. El desembre del 2022 Alemanya va retornar alguns dels bronzes de Benín, vint obres d’art robades per soldats britànics al que avui és Nigèria i venudes a Alemanya.
No tothom està d’acord amb aquesta nova estratègia. N’hi ha que es mostren escèptics davant l’exigència de reconèixer altres sensibilitats històriques i creuen que alguns països estan instrumentalitzant la seva història per eludir la petició, totalment raonable, de denunciar l’autèntic imperialista, Rússia. Però el govern s’hi ha compromès. Scholz obre el camí, aprofundint en la història colonial amb llibres com From the ruins of empire, de Pankaj Mishra (De las ruinas de los imperios en castellà), sobre l’emancipació intel·lectual d’Àsia respecte a Europa, i Revolusi, de David Van Reybrouck, una història de la lluita d’Indonèsia per la independència.
Aquest procés educatiu és una necessitat absoluta, i no només per al canceller. La història d’Alemanya és excepcional i d’una excepcional atrocitat. Però altres països també tenen històries que val la pena conèixer. Si Alemanya no vol perdre’s en el nou món, ha d’acabar de passar comptes amb el seu passat i empatitzar amb el dolor dels altres. Potser –amb una certa vacil·lació i amb cautela– ja ha començat a fer-ho.
Copyright The New York Times
