L’addicció a l’emergència
Acabem de deixar enrere un estiu més alarmant que mai. Potser és moment de pensar-hi una estona abans d’engegar de nou la maquinària del curs polític, mediàtic, escolar i professional. Setmana rere setmana, les notícies catastròfiques s’encadenen com si la terra i les màquines se’ns rebel·lessin. Els mitjans ens ensordeixen i les institucions ens adverteixen. Davant del soroll d’alarma incessant, què us sembla si deixem parlar les paraules?
És innegable un cert abús del concepte emergència: la climàtica, la sanitària, la social, la geològica, la humanitària o la tecnològica s’acumulen en el llarg etcètera de notícies apocalíptiques que consumim amb una barreja de pànic escènic i de febre masoquista. Propagats sense mala fe –se suposa– per mitjans de comunicació del món privilegiat on encara vivim, desig informatiu i dolor es barregen i col·lectivitzen l’ansietat que ens provoca la incertesa del nostre present. Sentim tots que el benestar s’esquerda.
Aquest catastrofisme és desmobilitzador i nociu, perquè envaeix les nostres ments i ens fa perdre la mesura real de les coses. Ens fa viure agònicament el nostre dia a dia, com ho exemplifica l’estat d’emergència sanitària decretat per l’Organització Mundial de la Salut durant més de tres anys.
No aconseguim desfer-nos de l’onada autoritària sorgida fa mitja dècada als Estats Units i que va incendiant Europa de mica en mica, però més lluny queda el camí de sortida si donem altaveu a figures estrafolàries que es proclamen antisistema a les xarxes i creen bombolles de desinformació. Els estats no estan disposats a afrontar respostes polítiques de fons a les crisis de refugiats continentals, i així se succeeixen les notícies tràgiques. Els conflictes territorials sobre la sobirania –de la nacional a la popular– s'eternitzen en debats que sobirans-déus governen sense una discussió oberta. La violència institucional de governs autoritaris a Europa ens fa recordar els pitjors escenaris, però també ens els recorda l’ús polític de la justícia i la judicialització de la política en marcs democràtics. Les notícies constants sobre les formes de xantatge, explotació i vexació virtual se sumen als senyals de fúria de la Terra contra l’espoli que l’ésser humà n’ha fet.
Però l’estat d’alarma permanent en què vivim no és pas un lament honest que assumeix la responsabilitat per l’estat d’un món que ja ha deixat de ser antropocèntric. És una nova ideologia, entre exculpatòria i exaltadora, que s’estén pel Primer Món davant d’un món amb limitacions que no coneixíem: l’excepcionalisme.
Els casos no s’acaben. La Itàlia de Meloni declara l’estat d’emergència migratòria en contra de l’opinió d’experts com ara treballadors socials i metges com Pietro Bartolo. Eurodiputat per un partit de centre com Democràcia Solidària i durant anys facultatiu de la desvalguda regió de Lampedusa, Bartolo alertava aquesta primavera que la intenció de la mesura populista de Meloni no era cap altra que confondre i encoratjar fòbies en la ciutadania. Davant d’un problema estructural com el migratori, les alarmes d’emergència activen la por i alhora oculten la incompetència o desinterès en la gestió de països que no fan els deures.
Mentrestant, Occident dedica portades, seguiments de vint-i-quatre hores i connexions en directe a retransmetre la recerca del Titan, aquell submarí per a milionaris del món global que l’empresa OceanGate (i no pas cap estat) va noliejar amb cinc inconscients aventurers desatenent les advertències d’experts de la ciència marina. Per cert: avui en dia encara ningú ens ha explicat per què ens van fer creure que el rescat era possible, però el que és segur és que les audiències dels mitjans tradicionals i digitals van justificar l’alarma produïda.
A casa nostra, la Generalitat anuncia que declararà l’estat d’emergència per sequera si no es resol la crisi de l’aigua. 24 municipis de Catalunya –22 d’ells de l'Alt Empordà i els dos restants del Baix Camp– en resultarien afectats sense explicacions gaire clares. Seguint el ritme frenètic d’excepcionalismes, el govern espanyol declarava aquest mateix setembre zona catastròfica tots els territoris afectats pels incendis estiuencs –d’Andalusia a les Canàries, passant per les dues Castelles, el Cantàbric o el País Valencià. No sembla un fenomen nou, sinó, en tot cas, una dinàmica irremeiable si no es prenen mesures preventives davant l’escalfament global.
Els mitjans no hi ajuden. Portals digitals catalans encapsulen sota l’etiqueta d’estat d’emergència notícies tan dispars com trets policials mortals a Ohio, casos de violència masclista a les xarxes, nous desnonaments i, finalment, articles sobre les conseqüències de la calor al nostre territori en època de turisme. Els diaris del Perú, país que viu en un perpetu estat d’excepció –informatiu i polític–, dediquen al mateix tag (estado de emergencia) apartats sencers com qui informa sobre economia o internacional. Tothom espera el següent capítol, com si es tractés d’un serial de telenovel·la, després que la presidenta Dina Boluarte apliqués l’estat d’emergència a part del país per frenar l’autocop fallit de l’anterior president, Castillo, i les posteriors protestes populars.
En aquests casos, el Primer Món parla en tercera persona amb condescendència. Però verdaderes tragèdies de la humanitat com el terratrèmol al Marroc (amb més de 2.500 morts ara mateix), el terrible escenari apocalíptic que ha deixat el cicló Daniel a Líbia (es calcula que entre morts i desapareguts se superaran els 20.000), o el naufragi al mar Jònic de la primavera passada (amb més de 700 desapareguts sense resoldre) posen les coses a lloc. La ideologia de l’excepcionalisme s’esfondra tèbiament en el seu degoteig diari: les urgències de quedar-nos sense aigua unes hores al dia, per posar un cas concret, perden la magnitud d’emergència. Quan el tràgic destí dels més desvalguts ens obliga a posar perspectiva i mida real a les coses, el llenguatge esdevé el senyal més clarivident dels mals del nostre món.
