27/7: Esportistes

Als Jocs Olímpics hi competeixen esportistes, persones concretes amb les seves habilitats, la seva força, el seu entrenament... Però curiosament –encara que ja no ens sembli curiós, d’acostumats que hi estem– no tenen altra manera de participar-hi que fer-ho sota la bandera d’un estat. Que de vegades correspon al lloc on han nascut, on viuen, on s'entrenen o d’on se senten i d’altres no. Així, un fet administratiu –tenir un determinat passaport– es converteix en l’única via per ser present en una competició a la qual la majoria dels esportistes volen anar. Desfilar sota una bandera no és una opció triada, és l’única manera de ser-hi, t’agradi o no t’agradi. Però qui salta, corre, neda o xuta no és la bandera, és una persona. Vull dir que em sembla exagerat fer grans escarafalls patriòtics perquè guanya una medalla algú sota una bandera quan és una cosa que no té alternativa. És llegir un fet administratiu obligatori com si fos una opció emocional triada. És molt valuós fer alguna cosa, la que sigui, quan podries fer-ne una altra. Però quan només tens una opció, en aquest cas desfilar sota la bandera que administrativament et toca per poder anar als Jocs, el so de les trompetes patriòtiques em sembla excessiu. Sigui quina sigui la bandera.