25/10/2022

Està a les nostres mans no esperar 50 anys més el 0,7%

4 min
Manifestació contra les retallades en la partida pressupostària destinada a cooperació a Bèlgica.

El maig del 1972, l’Assemblea de les Nacions Unides va aprovar una resolució que instava els països econòmicament més desenvolupats a destinar el 0,7% del seu producte interior brut a erradicar la fam al món. La xifra del 0,7% sorgia com el resultat d’una sèrie de càlculs, tot seguint les recomanacions del Banc Mundial l’any 1969 basades en l’informe Pearson. 

50 anys després, les desigualtats no han parat de créixer entre el Nord i el Sud globals i dins de cadascun d’aquests hemisferis, i malgrat que aquells càlculs estan desfasats, el 2021 només cinc països van dedicar el 0,7% a cooperació al desenvolupament: Luxemburg, Suècia, Noruega, Alemanya i Dinamarca.

De fet, el primer dels 17 objectius de l’Agenda 2030, l'erradicació de la pobresa, és avui més lluny que fa 5 anys. Segons l’índex de desenvolupament humà que cada any publica l’ONU, el 2022 el progrés mundial s’ha aturat per primer cop en 30 anys, un retrocés que avui afecta 9 de cada 10 països. 

Però aquesta situació no és fruit de l’atzar, un fet que no hauríem pogut preveure. La pobresa i la desigualtat no són inevitables. Són el resultat de decisions deliberades que desempoderen les classes més desafavorides de les nostres societats i violen els seus drets fonamentals. 

La pandèmia de covid-19 va posar de manifest aquesta dinàmica, evidenciant les llacunes del sistema de protecció social, així com les desigualtats estructurals i les diverses formes de discriminació que aprofundeixen i perpetuen la pobresa. I l'emergència climàtica que degrada el medi ambient i provoca que creixi la freqüència dels desastres naturals agreuja aquesta situació, destruint hàbitats, cultius i mitjans de subsistència, i abocant milions de persones de tots els continents a morir de fam o a migrar forçosament.

L’any 1981 Justícia i Pau engegava una campanya per reclamar que l’Estat complís amb el 0,7%. Fruit d’aquesta iniciativa, el 1986 vuit ajuntaments i les ONG Justícia i Pau, Càritas i el CIEMEN creaven a Salt el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament per tal d’executar projectes de cooperació i solidaritat internacional als països i pobles del Sud. Així naixia la cooperació pública a casa nostra, des del municipalisme. I encara avui, alguns ajuntaments són les úniques administracions públiques que a l’Estat han arribat a dedicar el 0,7% dels seus ingressos propis a la cooperació.

30 anys després d’aquesta campanya, el govern de l’Estat tot just dedicarà el 0,34% del seu PIB a la cooperació internacional el 2023, malgrat que l’acord PSOE-UP es comprometia a arribar al 0,5% l’any vinent i al 0,7% el 2030. Pel que fa a la Generalitat de Catalunya, que va aprovar fa 20 anys la seva llei de cooperació al desenvolupament –on es preveia arribar al 0,7% en només 9 anys–, avui hi dedica el 0,2% malgrat haver arribat al 0,45% el 2010. 

En aquests darrers anys, l’impacte del covid-19 i de l’emergència climàtica han obert els ulls a molta gent, que ha vist la necessitat de donar respostes globals a problemes globals. Avui no funcionen els eslògans de “primer els de casa” que han utilitzat els sectors més reaccionaris per preservar els seus privilegis, ja que davant dels reptes globals sabem que fins que tots no ens en sortim ningú se’n sortirà. L’enquesta feta pel Fons Català ho diu ben clar: més del 60% vol que el seu ajuntament i la Generalitat de Catalunya incrementin el pressupost en cooperació fins a arribar al 0,7%.

Però l’esclat de la guerra d’Ucraïna ens ha dut mort, destrucció i una nova crisi. I la temptació d’aplicar la vella recepta "ara no toca dedicar diners a això de la cooperació” davant d’una inflació galopant dels preus dels béns de consum més bàsics i de les restriccions energètiques s’escampa com una ombra amenaçant. Però seria un terrible contrasentit no avançar en el compromís amb la cooperació quan una de les principals conseqüències d’aquest conflicte serà l’agreujament de la crisi alimentària arreu del món, i molt en especial per a milions de persones del continent africà. 

Comprometre’s amb el 0,7% implica assumir un principi fonamental, el de la solidaritat. Perquè la solidaritat no és donar el que ens sobra sinó compartir el que tenim. I dedicar una petita part del que tenim és actuar en coherència amb aquest principi de solidaritat. És un objectiu concret, calculable anualment, que es pot pressupostar i del qual es pot avaluar el compliment. Un objectiu que no està subjecte a una xifra absoluta sinó a un esforç relatiu, que és aplicable a qualsevol circumstància, cosa que hauria de facilitar que totes les administracions el poguessin assumir. 

Ara que estem a les portes d’aprovar una nova llei de cooperació al desenvolupament i solidaritat global a l’estat espanyol i d’elaborar un nou pla director de cooperació al desenvolupament de la Generalitat de Catalunya 2023-2026, és un bon moment per posar fil a l’agulla i complir amb aquest compromís, tot incrementant els pressupostos cada any amb l’objectiu d’arribar al 0,7% el 2030.

Quin missatge estaríem donant si acceptéssim augmentar un 25% la despesa militar als pressupostos generals de l’Estat traient-los de partides socials en temps de crisi i no fóssim capaços de dedicar un 0,7% al desenvolupament de qui pitjor ho està passant?

Està a les nostres mans fer de la cooperació una prioritat.

stats