26/09/2020

Hem d’impedir el confinament climàtic

6 min
El sol es pon  a la platja de Barra de Tijuca (Brasil)

Quan a començaments d'any es va propagar el covid-19, els governs van haver d'ordenar confinaments per impedir que l'emergència sanitària es descontrolés. És possible que, en un futur pròxim, el món hagi de tornar a recórrer als confinaments, aquesta vegada per fer front a una emergència climàtica.

El desplaçament del gel àrtic, els incendis forestals descontrolats a la costa oest dels Estats Units i altres llocs i les fuites de metà al mar del Nord són senyals d'alerta: ens acostem a un punt d'inflexió en el canvi climàtic i caldran intervencions dràstiques per protegir el futur de la civilització.

En un "confinament climàtic" els governs limitarien l'ús del vehicle privat, prohibirien el consum de carn vermella i imposarien unes mesures extremes per estalviar energia, alhora que les empreses de combustibles fòssils haurien d'aturar les perforacions. Per impedir-ho, ens hem de replantejar les nostres estructures econòmiques i fer un capitalisme diferent.

Molts creuen que la crisi climàtica no té res a veure amb les crisis sanitària i econòmica causades per la pandèmia. Però les tres crisis –i les seves solucions– estan interconnectades.

El covid-19 és en si mateix conseqüència de la degradació del medi ambient: un estudi recent en diu "la malaltia de l'antropocè". A més, el canvi climàtic agreujarà els problemes socials i econòmics que la pandèmia ha fet més visibles: les creixents limitacions dels governs per fer front a les crisis de salut pública, l'escassa resistència del sector privat per aguantar una interrupció econòmica prolongada i una desigualtat social omnipresent.

Aquestes limitacions reflecteixen els valors distorsionats en què es basen les nostres prioritats. Per exemple, exigim el màxim als "empleats dels serveis bàsics" (infermers, treballadors de supermercats i repartidors a domicili) quan són els que cobren menys. Sense una profunda transformació, el canvi climàtic agreujarà aquests problemes.

La crisi climàtica és també una crisi de salut pública. L'escalfament global provocarà la degradació de l'aigua potable i farà que augmentin les malalties respiratòries relacionades amb la contaminació. Segons algunes projeccions, el 2070 hi haurà a tot el món 3.500 milions de persones que viuran enmig d'una calor insuportable.

Per fer front a aquesta triple crisi s'han de reorientar els sistemes de gestió empresarial, financera, política i energètica cap a una transformació verda de l'economia. Si volem aconseguir-ho, s'han d'eliminar tres obstacles: un empresariat impulsat pels accionistes i no per totes les parts interessades (és a dir, les persones i organitzacions afectades per les activitats o decisions de l'empresa); uns recursos financers aplicats d'una manera incorrecta i indeguda, i un govern basat en un pensament econòmic obsolet i en supòsits erronis.

Ara la governança empresarial ha de reflectir les necessitats de totes les parts interessades en lloc dels capritxos dels accionistes. La construcció d'una economia inclusiva i sostenible depèn d'una col·laboració productiva entre els sectors públic i privat i la societat civil. Això vol dir que les empreses han d'escoltar els sindicats i els col·lectius de treballadors, les entitats cíviques, les associacions de defensa dels consumidors i d'altres.

Igualment, l'ajuda governamental a les empreses ha de consistir en el foment d'associacions i aliances més que no pas en subvencions, avals i rescats. I això vol dir que s'han d'imposar unes condicions estrictes a qualsevol rescat empresarial per garantir que els diners dels contribuents es destinin a un ús productiu i generen valor públic a llarg termini i no beneficis privats a curt termini.

En la crisi actual, per exemple, el govern francès ha posat com a condició per als rescats de Renault i Air France-KLM que es comprometin a reduir les emissions. França, Bèlgica, Dinamarca i Polònia han denegat les ajudes estatals a les empreses domiciliades en un dels paradisos fiscals de la llista elaborada per la Unió Europea, i han prohibit als receptors d'elevades ajudes el pagament de dividends o la recompra de les seves pròpies accions fins al 2021. A les empreses nord-americanes que han rebut subvencions públiques a través de la llei d'ajuda, alleujament i seguretat econòmica (CARES) amb motiu del coronavirus, els han prohibit destinar aquests fons a la recompra d'accions.

Aquestes condicions són un començament, però no són prou ambicioses, ni des del punt de vista climàtic ni des de l'econòmic. El que s'exigeix a les empreses no està a l'altura de la magnitud dels paquets d'ajuda i, a més, les condicions no són sempre jurídicament vinculants: per exemple, la política d'emissions d'Air France només s'aplica als vols interiors curts.

Necessitem moltes més coses per aconseguir una recuperació verda i sostenible. Per exemple, els governs poden utilitzar la política fiscal per dissuadir les empreses d'utilitzar determinats materials. També poden introduir garanties laborals a escala empresarial o estatal perquè no es desaprofiti ni s'erosioni el capital humà. Això ajudaria els treballadors joves i els més grans, en qui ha repercutit d'una manera desproporcionada la pèrdua de llocs de treball causada per la pandèmia, i reduiria l'impacte econòmic que probablement es registrarà a les regions desfavorides, que ja estan en declivi industrial.

També s'ha de resoldre el tema del sector financer. Durant la crisi mundial del 2008 els governs van inundar els mercats de liquiditat. Però, com que no la van canalitzar cap a unes bones oportunitats d'inversió, gran part d'aquests fons van acabar una altra vegada en mans d'un sector financer totalment inadequat per a aquest objectiu.

La crisi actual ens dona l'oportunitat d'aprofitar els recursos financers d'una manera productiva per impulsar un creixement amb visió de futur. La clau és una gestió financera pacient i a llarg termini, perquè un cicle d'inversions de 3-5 anys no coincideix amb la durada de la vida útil d'un aerogenerador (més de 25 anys), ni fomenta la necessària innovació en mobilitat elèctrica (e-mobility), ni promou el desenvolupament de capital natural (com ara els programes de renaturalització) ni les infraestructures verdes.

Hi ha governs que ja han posat en marxa iniciatives de creixement sostenible. Nova Zelanda ha dissenyat un pressupost que no es basa en el PIB sinó en indicadors que mesuren el benestar, per adequar així la despesa pública a objectius més amplis. Escòcia, per la seva banda, ha creat l'Scottish National Investment Bank, orientat a una missió específica.

A més d'encaminar el sector financer cap a una transició verda, li hem d'exigir responsabilitats pel seu impacte ambiental, sovint destructiu. El Banc Central Holandès calcula que l'empremta de les institucions financeres holandeses en la biodiversitat representa una pèrdua de més de 58.000 quilòmetres quadrats (22.394 milles quadrades) de naturalesa verge, una superfície 1,7 vegades superior a la dels Països Baixos.

Com que els mercats no lideraran per iniciativa pròpia una revolució ecològica, la política governamental els ha d'encaminar en aquesta direcció. Per a això farà falta un estat emprenedor que innovi, arrisqui i inverteixi al costat del sector privat. Per tant, els responsables polítics han de redissenyar els contractes públics per distanciar-se de les inversions de baix cost a càrrec dels proveïdors tradicionals i crear, a més, mecanismes que facilitin una innovació participativa procedent de múltiples actors per fer realitat els objectius ecològics del sector públic.

Els governs també haurien d'adoptar una perspectiva integral en matèria d'innovació i inversions. Al Regne Unit i als Estats Units, una política industrial més ambiciosa continua promovent la revolució de les tecnologies de la informació. De la mateixa manera, el Pacte Verd Europeu, l'Estratègia Industrial i el Mecanisme per a una Transició Justa, presentats fa poc per la UE, són el motor i brúixola del fons de recuperació del pla Nova Generació UE, de 750.000 milions d'euros.

Finalment, hem de reorientar el nostre sistema energètic al voltant de les energies renovables, que són l'antídot contra el canvi climàtic i la clau per aconseguir una economia basada en la seguretat energètica. Per tant, hem d'expulsar del món empresarial, financer i polític el sector dels combustibles fòssils i el curtterminisme. Les institucions amb més capacitat financera, com els bancs i les universitats, han de desvincular-se de les empreses de combustibles fòssils. Fins que no ho facin, es continuarà imposant l'economia dependent del carboni.

El temps per posar en marxa una revolució climàtica –i aconseguir durant aquest procés una recuperació inclusiva del covid-19– s'està exhaurint. Hem d'actuar de pressa si volem transformar el futur del treball, la mobilitat i l'ús de l'energia, i fer que el concepte "vida verda" sigui una realitat per a les generacions futures. D'una manera o altra, és inevitable un canvi radical; i el nostre deure és assegurar-nos que aconseguim el canvi que volem, ara que encara hi som a temps.

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell

Copyright Project Syndicate