Salut

Joan-Ramon Laporte: “Sense que estiguem més malalts, en vint anys s’ha duplicat el consum de fàrmacs”

Farmacòleg i autor del llibre 'Crònica d'una societat intoxicada'

7 min
El farmacòleg Joan-Ramon Laporte.

BarcelonaLa radiografia que el farmacòleg Joan-Ramon Laporte (Barcelona, 1948) fa de l’impacte del consum de medicaments al seu llibre Crònica d’una societat intoxicada (Columna Edicions) és demolidora: la polimedicació és la norma, també en persones que no ho necessiten; moltes malalties i defuncions es poden atribuir al mal ús i als efectes adversos dels fàrmacs, i, malgrat la confiança gairebé cega que hi tenim, dels milers de medicaments comercialitzats des del 1945, només uns 200 són efectius i milloren la nostra qualitat de vida.

El títol del llibre és contundent. Per què som una societat intoxicada?

— Encara que pugui semblar paradoxal, els medicaments són una de les primeres causes de malaltia, incapacitat i mort al món. Per la propietat intrínseca dels fàrmacs, que en ser molècules estranyes al nostre organisme poden produir efectes que no siguin els que esperem, i pels efectes adversos. Tots els fàrmacs en poden produir. El que passa és que en vint anys el consum s’ha duplicat sense que estiguem més malalts, sinó perquè moltes persones reben medicaments sense necessitar-los.

Quin és l’impacte d’aquests efectes?

— Els efectes adversos dels medicaments (EAM) són la tercera causa de mort, amb unes 16.000 defuncions anuals; en l’atenció primària s’han fet pocs estudis, però els que hi ha diuen que entre un 5% i un 25% dels pacients amb pauta de medicació pateixen EAM, sovint per consum simultani de fàrmacs. L’any 2015 es va calcular que de 5 milions d’hospitalitzacions anuals que hi ha a l’Estat, entre mig milió i 800.000 podrien associar-se als EAM. Però tot això rarament queda registrat. 

Parlem de responsabilitats.

— S’han de buscar al llarg de tota la cadena del medicament. Primer al laboratori. Si s’aprova per les autoritats, els estats decideixen si ho autoritzen i si el financen i, un cop reben llum verda, és el metge qui el prescriu. La farmàcia el dispensa i l’usuari el fa servir. Totes aquestes passes influeixen. Si l’Estat no regula prou i entren medicaments ineficaços o si es permet que els metges rebin informació esbiaixada o deformada sobre les bondats dels medicaments i se’ls amaga la informació sobre els efectes adversos, es prescriuran amb menys prudència. És l’Estat qui és el responsable de protegir la salut de la gent, de fer que el conjunt de la societat tregui el màxim de benefici. I té moltes eines per fer-ho.

Per exemple?

— El mateix registre de medicaments. Cal fer-se un seguit de preguntes abans d’autoritzar un fàrmac, com si serà només per a un grup d’edat o per a tothom o si serveix només per a una malaltia o per a quinze. Ara bé, aquesta indicació determina quin serà el mercat potencial de consumidors i des dels anys noranta, quan es va crear l’Organització Mundial del Comerç (OMC), les patents dels medicaments són iguals que les de qualsevol objecte de consum, i això atempta contra un dels postulats de les Nacions Unides, el dret a l’atenció sanitària. En canvi, a Espanya, 27 de cada 100 euros que es gasten en sanitat són per a fàrmacs. 

Quina és la conseqüència d’això?

— El que fem aquí porta a un ús farmacològic no raonable: els medicaments substitueixen una bona atenció sanitària. La resposta a una queixa d’insomni és massa sovint la prescripció d’un fàrmac i no una conversa sobre les condicions en què aquella persona viu i dorm. O si s’esmenta la paraula dolor, es prescriu un analgèsic gairebé directament quan, per exemple, les estatines per al colesterol, molt receptades, poden causar dolor muscular i això passa desapercebut. 

Quan s’aprova la comercialització d’un fàrmac, les agències reguladores dictaminen que són segurs i eficaços. Vostè qüestiona aquests criteris.

— Són conceptes relatius. La seguretat depèn del que estiguem disposats a acceptar. Som més exigents si és per a un constipat; en canvi, acceptem més efectes adversos per a una malaltia que pot matar, com el càncer, les neurodegeneratives o les infeccions.

Creu que la FDA i l’EMA han rebaixat les exigències els últims anys?

— Per posar un exemple, la meitat dels medicaments aprovats per la FDA per al càncer no allarguen la supervivència. I hi ha molts medicaments que s’aproven com a efectius, però no ho són. Al llibre poso l’exemple de la Viagra: en un 72% no els feia efecte, però en el 28% triomfaven i es va tirar endavant. Amb el càncer les proporcions són més baixes. De vegades un medicament pot millorar o frenar la malaltia al cap de sis mesos en un 10% dels pacients. Si fàrmacs previs actuaven en un 2% dels pacients, es considera cinc vegades més eficaç, però el 90% dels pacients no n'obtenen beneficis.  

Diu que s’exageren o s’inventen malalties perquè milions de persones sanes prenguin medicaments que no necessiten.  

— Les agències de medicaments tenen entre les seves funcions conèixer i vigilar els patrons de consum i no ho fan mai. Recordo el comitè de l’EMA on es discutia la permanència al mercat del Diane 35. França i Espanya només l’aprovaven per a l’hirsutisme –creixement de pèl en dones en zones típicament masculines com la cara–, però no com a contraceptiu perquè produïa més trombosis i meningiomes. Es van presentar totes les dades, però l'EMA va dir que ells només miraven el benefici-risc per a l’hirsutisme i que si els països en feien un mal ús, era el seu problema. Ara les agències estan molt preocupades pels opiacis com el Tramadol i el fentanil, però no fan res. Al contrari, en faciliten la recepta i l’única limitació és que no es pot prescriure més de tres mesos. Tres mesos!

Quin paper tenen les farmacèutiques?

— És la primera que s’assenyala perquè el que busca és el guany i no rendeix comptes ni a la ministra de Sanitat, ni al director de l’OMS, ni a la gent, sinó a l’assemblea d’accionistes. El seu objectiu és vendre i no ens ha d’estranyar. El mercat dels medicaments per a tota la vida és el més llaminer, però no crec que el director del laboratori vegi una molècula que podria ser curativa i digui: “No, això no, que cura i s’acaba el negoci”. 

Els metges participen d’aquesta intoxicació?

— N’hi ha que diagnostiquen hipertensió arterial o colesterol pels resultats d’una única analítica a pacients, alguns dels quals poden sortir-se'n fent exercici i dieta, sense medicar-se. Però a molts metges els han dit que les estatines redueixen la mortalitat un 30%. Al llibre abordo com s’ho han muntat les indústries per influir sobre la prescripció a partir de protocols i recomanacions de societats mèdiques, algunes creades ad hoc. Fa anys que les farmacèutiques no diuen el pressupost que dediquen a màrqueting, però si són 8.000 o 20.000 euros per metge no solament influeixen en la decisió del metge. Més enllà del missatge comercial, dels congressos o els anuncis, tot això ve vestit amb el protocol de la societat mèdica corresponent, que recomana unes dosis que el metge se sentirà pressionat a donar perquè el pacient no mori. És un ambient coercitiu. 

Diu que sospitem si ens recepten marques comercials en comptes de genèrics.

— Si això passa, pregunti-li al metge: “Per què? Tinc una malaltia especialment rara?” Perquè jo em refio més del que té més experiència. Per exemple, si ara em podrien presentar un nou antiinflamatori que és una meravella, que no té risc de provocar efectes digestius ni cardiovasculars, jo igualment em continuaria fiant de l’ibuprofèn. Fa quaranta anys que els coneixem i les dades no poden mentir. Ja ho hem vist tot, d’aquest medicament. 

Vostè va impulsar el sistema de farmacovigilància espanyol. Com valora la farmacovigilància a Espanya?

— Com passa a Europa, és molt insuficient. Fa una dècada es van eliminar els centres regionals de farmacovigilància, presents a cada comunitat autònoma; un sistema que vam parir des de Catalunya. Ara el metge envia una notificació per internet a una agència que està a Madrid que després ho transmetrà a l’agència europea. Sense coneixement mutu, sense preguntes ni recomanacions. No és només notificar, sinó com.

La meitat dels majors de 70 anys prenen cinc o més medicaments.

— Hi ha molts medicaments que la gent gran, en situació de fragilitat, pren a dosis molt altes i en tindrien prou amb la meitat. Però aquí hi ha una cosa que hi deu influir, que és aquesta dispersió i poca definició de quin és el paper de l’especialista i quin és el paper del metge de família. Aquest pot dir: “Aquí hi ha massa medicaments, aquest el podem treure perquè és innecessari o perquè és perillós”, i la resposta sovint és: “Doctora, això no m’ho tregui, que m’ho ha posat l’especialista”. Però esclar, el cardiòleg sap del teu cor, però no de tu. El metge de família és qui ha de tenir l’última paraula.  

Hi ha medicaments que sí que són un èxit.

— Home, i tant. Digues-li a una persona amb una infecció per VIH que no són un èxit els antiretrovirals. Potser aquesta persona, naturalment, preferiria un tractament definitiu que li eradiqués el virus del cos, però són un èxit indiscutible. O els medicaments per a l’hepatitis C. No cal dir els antibiòtics, la insulina, que sense ella els diabètics moririen. Els anestèsics, que han permès intervencions quirúrgiques més llargues i més complexes. Els immunosupressors per als trasplantaments d’òrgans i algunes quimioteràpies per al càncer que allarguen extraordinariàment la supervivència.

I a l’altre costat de la balança? 

— N’hi ha que crec que no ens estan aportant un valor afegit. Els anomenats sysadoa, que són protectors del cartílag per l’artrosi. O la buscapina per a dolors còlics. El problema que assenyalo al llibre és que la majoria dels medicaments s’utilitzen per a situacions en què no toca. Per tenir beneficis d’un fàrmac s’ha d’estar realment malalt. Fer prevenció d’una malaltia només funciona en casos molt especials, com algunes vacunes o algunes profilaxis. Els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS), mal anomenats antidepressius, no tenen cap efecte. Potser en algun símptoma, però perquè aplanen les emocions, tant les positives com les negatives.  

I sobre els que serveixen per perdre pes com l'Ozempic: són part del problema o de la solució?

— El primisme és un exemple molt bo sobre com s’exagera una malaltia. Les dades epidemiològiques indiquen que la gent que viu més anys té un índex de massa corporal (IMC) d'entre 25 i 30, els que ara en diríem grassonets. Els que sí que es moren més són els que el tenen de més de 35. Però com de 25 a 30 ja és sobrepès, i amb aquestes consideracions el mercat potencial creix molt, es promouen medicaments com la semaglutida a quasi 19 milions de persones a l'Estat. S'ha exagerat l’eficàcia del producte, que té efectes adversos i, si deixes de prendre’l, provoca efecte rebot. Malgrat tot, l’EMA ha obert la porta a prendre’l de manera indefinida tot i que no hi ha dades de seguiment a llarg termini. I tot per baixar 2 o 3 kg.

stats