Un compromís per integrar els immigrants menors d'edat
BarcelonaLa dura realitat dels menors immigrants que expliquem en el dossier de diumenge de l'ARA en cap cas pot servir per estigmatitzar aquest col·lectiu, ni per recrear-nos en un compassiu sentiment de llàstima, sinó per conscienciar-nos col·lectivament de la imperiosa necessitat d’afrontar de cara un problema que en primer terme és humanitari, en segon lloc social i, finalment, també d’ordre i seguretat pública. L’arribada a Catalunya de menors estrangers no acompanyats, coneguts com a MENA, s’ha disparat aquest estiu, amb Barcelona com a destí prioritari, i ha posat al límit la capacitat d’atenció de l’administració catalana, amb una direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) que no dona l’abast, i del sistema en general, amb més d’una disfunció, com ara la lentitud de les subdelegacions del govern espanyol a l’hora de tramitar el NIE, fet que deixa alguns d’aquests joves, un cop compleixen 18 anys, en situació irregular. És només un exemple.
En qualsevol cas, l’afer dels MENA demostra la manca d’una política d’acollida coherent i sòlida per part de l’Estat, tant a través de la legislació com dels recursos. I alhora fa evident la impotència de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, que són els que a la pràctica han de donar resposta a peu de carrer a uns joves que han patit viatges en condicions lamentables i que tenen unes expectatives molt allunyades de les dificultats amb les quals topen en arribar. La necessària resposta pública per atendre aquests menors, que altrament corren el risc de caure en mans de màfies i en la marginalitat, s’ha de construir, a més, en el context polític advers d’un auge arreu d’Europa, i també aquí –només cal recordar el cas d’Albiol a Badalona–, dels discursos populistes d’ultradreta que han agafat la immigració com a vàlvula d’escapament de les frustracions d’una classe mitjana castigada per la pèrdua de poder adquisitiu. Davant d’això, o es dona una resposta realista i amb recursos a problemàtiques com la dels MENA o es naturalitzarà el populisme antiimmigració.
La voluntat del govern català de fer possible la integració d’aquests joves, incloent-los dins el sistema de protecció social, i allunyant així el perill de situacions ara massa habituals, com la que ha saltat a la llum aquesta setmana a Barcelona, a la finca del camí de la Cadena, a tocar de Can Batlló, amb un grup de joves estrangers instal·lats en condicions precàries i ficats en la delinqüència, és el camí més raonable per evitar que el problema creixi. Una via que ha d’anar en paral·lel al compromís de l’Estat de controlar bé els fluxos i de dotar de pressupost les comunitats que més joves atenguin. Només amb un treball de fons així es pot albirar una solució.
