Diego Lechado s'acomiada de tota una vida al bar amb més solera de Portocristo

PalmaDiego Lechado Romero (Inca, 1960) va arribar a Portocristo quan tenia nou anys. El seu pare, Pedro, Forner de professió, havia trobat feina a Can Ramiro, a tan sols unes passes on ell, poc temps després, hi quedaria més de mig segle com a propietari d’un dels bars més emblemàtics de la història del poble.

Aquest dissabte migdia més d’un centenar de persones van anar passant per la terrassa i l’interior del bar per acomiadar-se de l’home que els ha fet berenars i els ha servit cafès i copes durant les darreres dècades. Aquell que se sap tota la història contemporània de Portocristo. La visió i les orelles privilegiades que han vist canviar un poble, que en molts aspectes estètics encara s’assembla al de principis dels anys 70. “Encara no ho he assumit, però estic content!”, diu amb els ulls una mica tristos.

Treballadors de les coves del Drac, pintors, submarinistes, locals, palmesans i qualque estranger. Ningú es va voler perdre el comiat de Diego, que va treure coques salades de tota classe, ensaïmades de cabell d’àngel, de flam, vi i cava gelat. Hores d’enhorabones, d’abraçades i de desitjos d’una vida més tranquil·la, però contenta. La d’un home que descansarà, ara, assegut a les cadires d’un monument de bar.

De fet, el bar encara és una espècie de càpsula del temps. Amb parets folrades de fusta lacada fins a mitjana altura, quadres i fotos d’un temps: de la selecció espanyola de futbol campiona del món l’any 2010, d’ell mateix jurant bandera després de fer la mili, del seu propi equip de futbol de penyes… i una geneta dissecada damunt una màquina de tabac.

La mateixa que va fer servir l’equip de la pel·lícula Jostissi de Carreró com a mascota i la mateixa que dissabte va emprar el seu protagonista, Joan Parera (Golam a la pel·lícula), per fer-se la foto de record del final de tota una era. “Hi hem vingut molts d’anys a berenar! Fins fa poc, passàvem els estius a una casa just aquí devora”, deien pare i fill amb la certesa que el bar continuarà obert, encara que sense en Diego, i ara sota la gestió del bar veí de Can Tasco.

El bar Monument… o Monumento, en castellà, fa referència a l’escultura que hi va haver a la plaça del davant, des de 1957 fins fa una vintena d’anys. Una en forma de creu gegant que simbolitzava el triomf de les tropes nacionals sobre les republicanes, a Portocristo, l’any 1936. I avui ja enderrocat.

Com dèiem, Diego va arribar al port amb nou anys, quan encara en faltava un perquè el bar obrís. “El van obrir en Tomeu Cerdà i en Toni Fiol el 1969”, recorda. El mateix any que l’home va arribar a la lluna, en blanc i negre. Tres anys després, el 1972, els socis li demanaren al seu pare si sabia de qualcú que els fes de mosset davant i darrere la barra. “Vaig començar amb només 12 anys… i fins ara que em jubil”, continua.

El 1979, ja amb una bona tele a color, Diego va agafar el bar juntament amb Xisco Riera. El mateix que tres anys després li va vendre la seva part per muntar el també mític bar Can Xisco, anant a cala Petita. “La cosa ha canviat amb els anys. La clientela ja no beu tant d’alcohol com abans, hem passat de les copes a les cerveses… però per la resta, tot igual”. Quasi tots locals. D’estrangers, pocs, “qualcun d’aperduat i qualcun que fins i tot ha tornat cada any a veure’m”.

“Ens haurem d’acostumar a venir i no trobar-nos en Diego. Encara que crec que vindrà a berenar més d’un dia”, diu Pedro Riera, un habitual de les taules del bar de les foranes portenyes —per cert, les cadires d’escai vermellós i les taules són les mateixes de quan va obrir. “Serà estrany no veure’l tan sovint”, afegeix la professora Lourdes Melis, responsable de l’acadèmia Àgora, oberta just al davant del bar.

El bar Monument, que ha alçat barrera durant dècades a les 7 del dematí 363 dies a l’any, aquest dissabte la va tenir baixada fins a l’hora de la festa. Un fet tan estrany que van ser molts el qui s’hi plantaren davant a primera hora sense adonar-se que hauran de canviar de bar, almanco durant uns dies. Rosa Perelló, que li ha dibuixat una camiseta exclusiva a Diego, Joan o Agustí, van haver de fer voltes “fins a trobar un bar, primer a Can Tasco i després hem anat fins al Manhattan. Ha estat curiós veure tanta gent escampada”, comentaven.

Què en farem de la geneta (en realitat una marta)?

Dentetes afilades i cosset estret. Cara ferotge. Abans damunt la tele, quan els televisors tenien profunditat. Ara damunt la màquina de tabac, encara amb més cara de viciosa. Què farem amb ella? Animalons comuns abans a bars de potada, aquestes peces dissecades damunt troncs —a Can Jordi des Racó n’hi havia una altra, per exemple—, a poc a poc van desapareixent de les cafeteries mallorquines.

La del bar Monument ja està en gestions de trasllat. Vicente Terrés, home important de Portocristo i antic apotecari, ja mou fils per donar-li una nova vida a un altre indret. Esperem que tan salvatge com la que ha ‘viscut’ els darrers 50 anys.