El cinema Goya de Manacor reobre aquest dijous 23 anys després... per un dia
El col·lectiu Neura torna a obrir les portes de l'icònic espai cultural com un acte de reivindicació per promoure l'ús de locals que ja no es fan servir
ManacorSi el Manacor de final de 2019 ja era un espai actiu i culturalment inquiet, imaginau el que va suposar una pandèmia al mig. Temps per pensar, idees noves per compondre i iniciatives aturades que tornaren a arrencar. Entre els mesos previs i els posteriors va néixer Neura, el col·lectiu que s’ha proposat, a poc a poc però amb ritme, tornar a obrir els espais manacorins en desús per fer-hi actes puntuals: des de projeccions fins a concerts de petit format, tot amb l’objectiu de fer veure, tant a l’Ajuntament com als particulars, “que de llocs interessants i amb potencial n’hi ha, i que no fa falta construir-ne més sense sentit”, explica Marc Mayordomo.
Aquest dijous, Neura ha decidit tornar a reobrir l'emblemàtic cinema Goya per fer-hi una projecció que reivindica la necessitat de gaudir d'espais culturals actius. Aquest antic cinema de barri del carrer del Pare Andreu Fernández fa 23 anys que està tancat. L’obertura dels multicinemes i la manca de pel·lícules d’estrena van fer que la gran sala (de més de 400 butaques i en aquells temps gestionada per l’empresari Rafel Muntaner) s’anàs apagant fins al seu tancament definitiu, el darrer dia d’octubre de l’any 2000.
Més de vint anys després sembla que el col·lectiu Neura ha fet del Goya el campament base. L’ha aprofitat ja en diverses ocasions “per enregistrar actuacions del grup Roig! o d’Alícia Miquel, o projectant documentals com el de Miquel Serra Els ulls no s’aturen de créixer”, afegeix Sebastià Vives, un altre dels dotze joves que formen l’equip reivindicatiu. Precisament, aquest dijous, Neura (en col·laboració amb el cinemaclub 39 Escalons) projecta un altre documental: Pantalles buides de Miguel Eek, “una pel·lícula que encaixa molt amb aquest espai, i fa que sigui una nova oportunitat de veure’l obert”, diu Maria Estelrich, que, a més, és veïnada i ajuda amb la part elèctrica.
El cinema que no interessa a l’Ajuntament
“Tornar a obrir com a cinema convencional ho veim impossible”. De fet, el Consistori manacorí, a qui la propietària de l’immoble, Margalida Fons, li ha oferit en distintes ocasions “poder adquirir-lo en el temps i terminis que volgués”, mai ha mirat la idea amb bons ulls, ni s’ha preocupat per saber amb quines fórmules o ajudes supramunicipals ho podria aconseguir. Un rescat que un pacte d’esquerres (MÉS-Esquerra, AIPC) hauria de posar com a prioritat, i més tenint en compte que es tracta d’un espai catalogat i protegit com a antic hospici.
“Pagam el lloguer del projector i el llum amb l’entrada inversa i la xocolatada posterior”, subratllen mentre recorden altres projectes actius com el Ca d’Altri (reactivat aquest passat novembre): concerts de distints grups a cases particulars de Manacor o la futura col·laboració amb el Circ Bover, que prest arribarà a la ciutat per estar-hi dos mesos. Sempre pendents a veure què passarà amb la paràlisi de l’Espai Na Camel·la (el casal jove frustrat de Manacor), amb l’antiga nau de Majorica (abandonada) o la vella escola de música, on s’havia d’instal·lar la ràdio… i que encara espera una reforma que s’eternitza.
“Som uns motivats de la vida!, sempre oberts a noves propostes”, d’aquí el nom: “Neures són les que ens peguen i les que fan que tirem endavant. Cercàvem una paraula curta, que tingués ganxo i que significàs aquesta fixació per fer coses”.
De barri
La història de l’immoble número 22 del carrer del Pare Andreu Fernández és la d’un cinema de barri enforinyat entre carrers i sense aparcaments avinents. Era per anar-hi a peu. La d’un bar amb barra folrada de fusta, de preus en pessetes, futbolins que ja no hi són i escales per amunt. Escalons que gairebé simbòlicament podien transportar-te des del nivell terrestre fins a un món canviant i oníric de personatges i trames en moviment, compartides a un pati de butaques que de petit semblava immens.
El primer fotograma projectat al Cine Goya com a tal (abans l’edifici havia servit com a hospici i hospital, entre d’altres coses) fou el 6 de desembre de 1957 amb un programa doble que va incloure ¡Huk!, grito de la muerte i Fuego Verde, ambdues projectades òbviament en cel·luloide, dividit en llaunes de deu minuts que s’havien d'ajuntar o bé anar canviant (és per això que fins que no es va digitalitzar, a les pel·lícules més llargues hi solia haver un descans, perquè estaven físicament en trossos separats). La darrera va ser Oriente es Oriente, el 31 d’octubre de 2000, 43 anys després.