La geopolítica de l'Himàlaia
Fa unes setmanes, científics xinesos van anunciar que havien trobat una potencial reserva de terres rares a la zona de l’Himàlaia situada al sud del Tibet. La Xina actualment exporta el 37 % d’aquests metalls imprescindibles per fabricar tecnologies clau en els àmbits energètic, de comunicació i militar. Si la troballa de l’Himàlaia es confirma, la Xina podria duplicar les seves reserves de terres rares. Un altre fet que consolidaria la serralada més gran del món com un dels escenaris més importants per a la geopolítica del segle XXI.
L’Himàlaia ha estat històricament, per a la Xina, una zona de frontera, és a dir, una zona de tensions. El regne tibetà va ser un vassall històric de la dinastia Qing, que va haver de competir en influència amb l’auge dels imperis britànic i rus. Quan es va fundar la República Popular de la Xina, el Tibet –la segona província més gran de la Xina, alhora que la menys poblada– s'hi va integrar per la força. La regió, en l’entrada del segle XXI, va viure revoltes de monjos i nacionalistes tibetans contra Pequín. Després d’una intensa estratègia de control i una exitosa assimilació dels més joves, el perill d’inestabilitat al Tibet s’ha tornat quasi inexistent, malgrat que sempre estarà latent.
La tensió ara s’ha traslladat dels temples budistes a la frontera crua i despoblada de l’Himàlaia, entre la Xina i l’Índia. Pequín i Nova Delhi hi mantenen un conflicte territorial des de 1962, quan els tòtems de l’anticolonialisme del moment, Mao Zedong i Jawaharlal Nehru, van entrar en guerra. Durant les últimes dècades, la tensió s’havia pogut contenir, però fa un parell d’anys, més de vint soldats d’ambdós països van acabar morts en una batalla campal a la frontera. Aquest conflicte territorial és el factor que condiciona més les relacions entre la Xina i l’Índia, i ha fet que recentment Nova Delhi s’apropi cada cop més als Estats Units. Per la seva banda, la Xina cada cop té més influència en països de l’Himàlaia com Bhutan o el Nepal –país governat, recordem-ho, per un partit maoista– que formaven part de la tradicional “àrea d’influència” de l’Índia.
Més enllà de disputes geopolítiques, l’Himàlaia serà un escenari crític pel seu impacte en la crisi climàtica. Aquesta regió muntanyosa és considerada el “tercer pol” del planeta, ja que conté més de 50.000 glaceres i té les reserves de gel més importants després de les zones polars. Deu dels rius més grans del món –inclosos el Ganges, el Iang-Tsé i el Mekong– s’alimenten d’aquestes glaceres, i un quart de la població mundial depèn d’aquests rius. S’espera que el desglaç accelerat del “tercer pol” generi inundacions, sequeres i refugiats climàtics. L’escalfament global, com ja passa a tot el planeta, serà un catalitzador de les tensions geopolítiques i econòmiques ja existents. L’Himàlaia serà un dels seus principals escenaris.
