França es retira de Mali i així és com Europa se'n ressentirà
Les tropes franceses s’instal·laran a Níger per seguir amb l’operació Barkhane
Barcelona“No oblido que quan França va ser atacada (...), qui va venir? Va ser Mali! Avui estem pagant el nostre deute”. El 2 de febrer del 2013, davant d’una multitud que li donava les gràcies, el president francès François Hollande va viure un dels seus moments més àlgids en política internacional: París havia aturat l’avanç dels jihadistes cap a Bamako, la capital de Mali. A Tombouctou, la mítica ciutat lligada a la cultura, la música i els llibres, Hollande va recordar com els africans havien contribuït a l’alliberament de França durant la II Guerra Mundial. Més tard, ell va afegir que es tractava, probablement, del “dia més important de la seva vida política”. Els malians que li donaven la benvinguda agitaven banderes franceses.
En aquell moment, pocs haurien imaginat el desenllaç que ha tingut lloc aquesta setmana, més de nou anys després: el passat 15 d’agost, les últimes tropes franceses van abandonar Mali després d’una intervenció d’una dècada que no ha resolt el problema inicial: a Mali hi continua havent jihadistes.
Els últims mesos, els enfrontaments verbals entre l’Elisi i la junta militar que governa aquest país de l’Àfrica occidental han estat constants, fins al punt que el país africà va expulsar l’ambaixador francès al febrer i va acabar rebutjant la presència de tropes franceses al seu territori.
Interès energètic
La sortida de Mali ha estat difícil d’assumir per a França, que continua molt present a les seves excolònies africanes gràcies al franc CFA –moneda utilitzada per 14 països– i una desena de bases militars. Durant la precampanya de les eleccions presidencials, candidats com Marine Le Pen o Éric Zemmour van considerar una humiliació que Mali expulsés l’ambaixador francès del seu territori, tenint en compte que els seus soldats s’havien sacrificat per combatre els jihadistes. Després de la sortida de Mali, un contingent de soldats francesos s'instal·larà al Níger, el país veí a l’est. Des d’allà, França assegura que seguirà amb l’operació Barkhane per derrotar els grups jihadistes al Sahel.
Tant França com Europa tenen interessos a la regió que van més enllà del combat antiterrorista. França, que vol construir sis reactors nuclears de cara a la transició energètica, necessita garantir el subministrament d’urani per fer-los funcionar. Aquest element es troba a 16 països, i al Níger hi ha el 4% de les reserves. Des de la independència, l’empresa amb capital públic francès Areva ha explotat els jaciments d’urani nigerins, amb pocs beneficis per a la població local. Níger, de fet, continua sent un dels països més pobres del món. A més, tant a París com a Berlín i mitja Europa tenen urgència per assegurar el seu subministrament energètic: França ha passat de ser un exportador d’energia a ser un importador, després d’haver hagut de tancar part dels seus reactors nuclears per reparar-los. Alemanya ha demostrat que l’accés a l’energia barata és un dels ingredients crucials per mantenir viu el seu superàvit comercial. Tant el president francès, Emmanuel Macron, com el canceller alemany, Olaf Scholz, han visitat el continent des de l’inici de la guerra a Ucraïna.
La solució que cerca Europa haurà de venir de l’Àfrica, sigui a través del gasoducte transsaharià o de les vendes de gas natural liquat que vinguin del Senegal. Tots dos projectes es vinculen al control migratori a l’Àfrica occidental. El projecte de gasoducte que hauria de portar el gas nigerià fins a Europa, travessant el Níger i Algèria, que tenen sis vegades més reserves de gas que Noruega, el país europeu que en té més. El projecte serà clau per al subministrament energètic del continent, però requerirà un augment de la seguretat a la zona. Fins ara, aquest ha estat el principal impediment a l’hora de garantir la seva construcció: la manca d’estabilitat política. El boicot a les infraestructures, de fet, podria ser un nou negoci per als grups armats, que també afegirien el segrest d’operaris del gasoducte a la seva llista d’accions. Escenaris d’aquest tipus, de fet, ja s’han donat amb el petroli tant a Algèria amb grups islamistes com a Nigèria amb els insurgents al delta del riu Níger. A més a més, i en l'àmbit europeu, no s'ha d'oblidar que hi ha altres punts rellevants, com el control migratori en una zona clau pel que fa a les rutes migratòries que intenten arribar al Vell Continent.
Pequín sempre guanya
Amb una política exterior discreta, la Xina ha aconseguit recentment una gran victòria a Mali. El país disposa de 700.000 tones de liti, i la principal mina del país és a Goulamina, al sud de Bamako. Els accionistes d’aquesta mina seran una empresa australiana i Ganfeng Lithium, un dels grans productors de liti del món i el més important de la Xina. El liti és un dels elements clau per fer les bateries del cotxe elèctric: la majoria dels productors de bateries són a l’Àsia. Accedir al liti i les bateries serà un dels colls d’ampolla a la producció de vehicles elèctrics, i gràcies a Ganfeng Lithium la Xina és un dels grans guanyadors a la regió. Si l’explotació d’or a Mali tradicionalment ha estat en mans d’empreses nord-americanes i australianes, ara el liti fluirà cap a Pequín.
