Thatcherisme per sortir de la crisi?

Les preguntes

• ¿L'austeritat d'ara és herència de Thatcher?
• ¿La Dama de Ferro va fer créixer l'economia?
• ¿El thatcherisme es manté per sobre de les ideologies?

Antonio Argandoña

1. No. La situació de la Gran Bretanya de finals dels anys 70 era totalment diferent. El problema era una taxa d'inflació molt alta, deguda a una política monetària expansiva, que era el resultat d'un mercat de treball molt poc flexible. Ells no necessitaven austeritat, o era una qüestió secundària. Aquí sí que és necessària, perquè el problema és un elevat deute extern i que qui ens ha de finançar demana garanties.
2. Sí. els dos primers anys de Thatcher van ser terribles, però després Anglaterra va tornar a créixer. Les seves polítiques van retornar a les empreses i els treballadors les motivacions per treballar, innovar i crear, i van eliminar els obstacles. En aquell moment el preu va ser alt, perquè es pot rebaixar la inflació amb un cost relativament baix, però per fer-ho cal un mercat de treball flexible. I el britànic no ho era, com tampoc ho és l'espanyol. En aquell moment l'única sortida passava per augmentar l'atur, perquè el mercat no podia absorbir tota aquella gent. Calia forçar les expectatives de la inflació a la baixa, i això rebaixava les demandes salarials. Després va venir la recuperació i es va crear ocupació, excepte en sectors com la siderúrgia, la mineria i la indústria pesant, que -com a Espanya- no tenien cap futur.
3. Sí. Tot i que Thatcher tenia un component ideològic, el seu encert va ser fer un bon diagnòstic econòmic i va aplicar mesures per resoldre els problemes. I el diagnòstic del que passa aquí avui és que necessitem austeritat i reformes.

Miren Etxezarreta

1. En bona mesura sí. Thatcher era una de les abanderades del "lliure mercat" i qui va potenciar les idees més conservadores dels economistes convencionals. La política que avui s'aplica als països de la perifèria d'Europa té les arrels en les polítiques de Thatcher. La conseqüència va ser augmentar les desigualtats i destruir les institucions que les classes populars tenien per defensar les seves condicions de vida. Amb tots els respectes per un difunt, Thatcher va ser un llast per a la humanitat. L'antítesi de Jose Luís Sampedro, un model de solidaritat i de lluita contra la injustícia.
2. Sí, però no va ser un creixement durador. Thatcher va arribar a finals dels 70 i durant els 80 hi va haver una recuperació, els 90 van ser d'alts i baixos i poc després ja hem vist arribar la crisi. Perquè la crisi és cíclica dins del capitalisme: als 80 va tocar a l'Amèrica Llatina, als 90 a Rússia i al Sud-est Asiàtic... I també la crisi d'ara és un resultat de les polítiques neoliberals que es van aplicar fa 40 anys.
3. Sí, perquè convé als poders fàctics dominants. I l'esquerra europea (si encara es mereix aquest nom) es va plegar a aquests interessos, perquè en depenia la supervivència dels seus governs i partits.

Enric Casulleras

1. És temptador fer paral·lelismes entre Thatcher i Merkel. Però la primera tenia una ànima conservadora fins al moll de l'os: creia en la necessitat de privatitzar els serveis públics, fer minvar el poder dels sindicats i implícitament tenia la certesa que convenia retallar l'estat del benestar. L'austeritat de Merkel és molt més pragmàtica: està convençuda que la prodigalitat del sud d'Europa ha provocat la crisi del deute -i no li falta bona part de raó- i sap que si el rescat d'aquests països obliga els alemanys a aportar més diners, l'opinió pública li girarà l'esquena.
2. Va servir per reduir el dèficit públic i contenir la inflació, que són elements favorables al creixement econòmic a llarg termini. Però va ser una política feta amb molt poca sensibilitat social i que va provocar molt patiment; els més beneficiats van ser els rics. Globalment, jo crec que va fer més mal que bé. Per no parlar de la seva política exterior, d'una gran agressivitat.
3. No hi ha cap política econòmica que no tingui un rerefons ideològic. En economia no hi ha una recepta tècnicament bona ni una de dolenta. La política econòmica sempre es fa prioritzant els interessos dels uns sobre els altres. El que sí que es fan són disbarats molt grossos; a Espanya els partits de dretes i els d'esquerres han concursat per veure qui la feia més grossa, sobretot en temps de la bombolla: parlo de l'alta velocitat, els aeroports, l'armament i tantes infraestructures faraòniques que no serveixen per a res i que estarem pagant durant els pròxims decennis.