Shimon 'era' Israel

Tal qual. És difícil trobar gaires casos en què un personatge polític, de tan llarga trajectòria, arribi a enganxar tant la seva pròpia biografia amb la del país i el règim polític que representa. Això es podria dir d’altres casos, però en Shimon Peres això és així amb totes, dic bé, totes les contradiccions i debats que acompanyen el cas d'Israel. Per començar tenia el 'pedigrí' de la primera generació. Jueu asquenazita dels confins orientals d’Europa, era nascut a Bielorússia -segons algunes fonts, a Polònia- el 1923. El pare, que de fet de cognom es deia Perski i no Peres, ho va veure venir i el 1935 va emigrar amb tota la família a Palestina, llavors sota mandat britànic.

Mor Shimon Peres, als 93 anys

Peres, jueu laic i d’esquerres –com la gran majoria d’aquella generació asquenazita— era profundament sionista, i ja de molt jove es va convertir en la veritable mà dreta de Ben Gurion, el pare fundador d’Israel. A aquest efecte, Gurion li va encarregar tot tipus de missions en el moment fundacional, tant en temes militars com de política exterior. No va seguir la carrera militar en sentit estricte, perquè Ben Gurion li va encarregar la construcció i gestió de la política exterior del nou estat, però, a partir d’aquí, durant quasi setanta anys, va fer de tot: diputat, alt càrrec de Defensa, ministre de diferents carteres -sobretot d’Exteriors-, primer ministre -més d’un cop- i, al final, president del país. Va ser a tots els debats de la política d'Israel, en el govern o amb el govern en temps de guerres, incloent-hi aquelles, les últimes ( des del Líban, el 1982, fins a Gaza, el 2014), en què va tenir una posició molt crítica amb els governs de dretes.

Ell es definia no com a laborista, tot i que ho va ser fins al 2005, sinó com a "bengurionista”.  ¿El balanç? Contradictori. L’opinió pública palestina no plorarà per la seva memòria; la classe política israeliana, dividida com està, preferirà posar-lo en un mausoleu que no pas debatre críticament el seu llegat, cosa que seria interessant de seguir.

Va ser clau en l'única, dic bé, l'única negociació real que hi ha hagut entre israelians i palestins des del 1947 fins avui, els acords d’Oslo del 1992 al 2000, que van acabar com el rosari de l’aurora amb la Segona Intifada. Era, certament, dins de la classe israeliana, un “home de pau”, però, és clar, la volia a la seva mida. Amb tot, entre ell i la classe política que ara governa Israel hi ha, sens dubte, un esvoranc de distància.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF