Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

El meu homenatge a Ramallets

Els aficionats al futbol es divideixen en dos grans grups: els que miren partits, posem per cas, de la lliga francesa i els que només mirem els del nostre equip. Els primers se saben tots els noms dels jugadors, miren partits de Segona, de totes les seleccions sub possibles… Els altres canalitzem part dels nostres afectes en un club. El futbol gairebé és una excusa.

El futbol són records de la infància, és fidelitat als qui ja no hi són, és nostàlgia, és memòria. Per això ens calen mites. I Ramallets n'era un. Del Barça, d'acord: però també d'una època en què el futbol no ho envaïa tot però es vivia amb una intensitat més quotidiana i propera.

Ramallets és de l'època en què l'Espanyol tenia una alineació de les que es recorden. La davantera del Barça era la que Serrat ens ha obligat a aprendre. Però recordo el meu pare recitant-me (per demostrar que era perico de veritat, cosa que jo posava en dubte) un "Domingo, Argilés, Parra, Catá…" en un exercici que jo encara puc fer però que al meu fill li serà impossible.

En aquella alineació dels anys 50, una de les grans figures blanc-i-blaves era el gran Julián Arcas. Bon amic de Ramallets, podien fer realitat el que per a nosaltres seria un somni: viure com a jugador la màxima rivalitat. El gran exemple és la famosa anècdota del Bar Armengol. Després de l'anada d'una eliminatòria de Copa en què l'Espanyol havia guanyat 3-1, l'amo del bar li va dir que, tot i el resultat, a la tornada els eliminarien. Arcas, com a bon perico, va ser agosarat: "Doncs hauran de marcar set o vuit gols. Perquè ja li pots dir al teu amic Antonio [per Ramallets] que jo sol n'hi faré quatre". La discussió va acabar amb una aposta: tots els presents -la majoria culers- estaven convidats per qui la perdés. El partit va acabar amb empat a quatre. I sí: Arcas va marcar els quatre gols.

Dels 22 jugadors d'aquell derbi, 18 eren catalans; els rivals eren amics però no s'intercanviaven la samarreta; els jugadors anaven a bars normals i sabien on era la plaça Goya. I per últim però no menys important, l'Espanyol podia guanyar el Barça.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF