Pedro Sánchez en tres hipòtesis

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Menys d’un minut dins d’una exposició de mitja hora. Aquest és el temps que va dedicar a parlar de la qüestió catalana el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, dimarts passat al migdia, en la conferència que va pronunciar a Barcelona, al Cercle d’Economia. A sobre, les quatre frases amb què va omplir aquells seixanta segons escassos no eren ni tan sols noves. Ja les havíem escoltat de la seva boca uns dies enrere, en els actes públics que va protagonitzar a Viladecans o a València: el rebuig a haver d’escollir “ entre la identidad catalana y la española”; el “ nadie tiene derecho a separarnos cuando más nos necesitamos juntos”, o bé allò altre de “ queremos un país en el que cada cuál pueda ser español y catalán, o valenciano, o andaluz, o vasco, o madrileño en el orden que desee...”.

Per explicar la inanitat, la buidor política d’aquestes paraules, em vénen al cap dues hipòtesis. La primera, que el senyor Sánchez no sabés on era. Que confongués el Cercle d’Economia amb un fòrum d’empresaris interessants només pels seus negocis, i cregués que criticant el triomfalisme de Rajoy en la matèria i explicant-nos l’“ agenda para la recuperación justa” del PSOE n’hi havia ben bé prou. Si era així, les intervencions d’alguns dels assistents en el col·loqui posterior el devien treure del seu error, però no el van empènyer a ser més concret ni més precís.

La segona hipòtesi és que, senzillament, en relació al procés sobiranista català Pedro Sánchez no tingui res més per dir que quatre tòpics. Després d’escoltar-lo en l’acte públic i en el curs del dinar posterior, és la impressió amb què em vaig quedar.

Resulta difícil interpretar altrament que, dos anys i mig després de l’inici de l’eclosió independentista, després de veure el president Rajoy fent l’estàtua durant aquests trenta mesos, el líder de l’oposició española es limiti a evocar “ las soberanías compartidas”, i a dir que “ el PSOE ha demostrado tomarse muy en serio la crisis de Cataluña”, i a referir-se a “ la diversidad de España”, tot plegat en un marc mental que concep Catalunya com una comunitat autònoma més, i entén la pretesa Espanya federal com una simple evolució o substitució de rètols del e stado de las autonomías, sense cap canvi en el concepte de 'sobirania' ni en la distribució real del poder.

Amb tot, no voldria ser injust ni massa sever, i, per tant, em demano si tal vegada hi hauria una tercera hipòtesi capaç d’explicar el capteniment de Pedro Sánchez: que sigui conscient de la gravetat del problema català, fins i tot que tingui alguna idea imaginativa, agosarada, per fer-hi front..., però que, davant del diabòlic calendari electoral del 2015, no es vegi amb cor de formular-la.

Considerem l’escenari: el secretari general del PSOE sap que, amb la simple i mecànica aplicació de la legalitat vigent, el repte independentista no s’evaporarà, i per tant estaria disposat a plantejar propostes -en matèria de finançament, de blindatge competencial, etcètera- que almenys una part del sobiranisme hagués de prendre en consideració. Però el mateix Pedro Sánchez és conscient que, si fes públiques avui propostes d’aquesta mena, el PP ja tindria feta la campanya electoral a Andalusia i a les altres comunitats que han de votar a finals de maig; i també sap que els barons socialistes, condemnats per culpa d’ell a la derrota –no hi ha a l’Espanya actual pitjor estigma polític que el de “ ceder al chantaje del separatismo catalán”– li tallarien el coll i entronitzarien Susana Díaz.

Aquesta hipòtesi amb què especulo explicaria que dimarts passat, a Barcelona, Pedro Sánchez justifiqués el seu rebuig del pacte fiscal amb l’argument que –cito de memòria–, “ cuando en Madrid oímos ‘pacto fiscal’ entendemos una copia del concierto económico vasco, y eso es inaceptable”. O que, tot i reconèixer la necessitat d’un nou finançament autonòmic, rebutgés donar cap pista sobre quin model propugna el PSOE, més enllà d’invocar la “ solidaridad entre los distintos territorios de España”. O que passés de puntetes sobre la possibilitat que Catalunya tingui competències realment exclusives en matèries com llengua, ensenyament i cultura... Només li faltaria excitar encara més l’hostilitat de la caverna periodística i intel·lectual madrilenyocèntrica, des de 'La Razón' a Vargas Llosa!

Ara, si aquesta prudència i aquesta eventual autocensura del líder socialista es justificarien en termes tàctics espanyols (pensant en el 24 de maig i en les generals de la tardor), dins de Catalunya la fórmula condemna el PSC a la catàstrofe. Amb el missatge gris, temorenc i conservador que Pedro Sánchez va desplegar l’altre dia al Cercle d’Economia, el PSC ja no pot retenir ni les quatre regidores de Sant Adrià del Besòs –de Sant Adrià!– que acaben d’abandonar-lo per passar a pertànyer a MES.

Per ser com Tsipras o Renzi, a Pedro Sánchez li caldrà alguna cosa més que l’edat i el 'look'.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF