Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

Una estranya confessió

Faig una estranya confessió. Mai havia dubtat, còmodament assegut a la meva butaca, davant la justesa de dedicar un aplaudiment, més o menys llarg i intens segons la satisfacció, al final d'una obra de teatre. Dissabte a la nit vaig pensar, per primer cop, si realment calia. Em vaig preguntar: ¿Els actors, el director, l'autor de l'obra, volen realment que aplaudeixi o preferirien un eloqüent i còmplice silenci del públic? Sis actors a les ordres de Carme Portaceli havien interpretat al Lliure de Gràcia La indagació (un oratori en onze cants) , escrita per Peter Weiss a partir del que ell mateix va viure als judicis a funcionaris i polítics d'Auschwitz celebrats a Frankfurt a principis dels anys seixanta. Es pot aplaudir el testimoni de l'horror? Es pot aplaudir la cínica negació del mal?

Vaig aplaudir maquinalment, d'esma, rosegat pel dubte. Hi ha convencions que a vegades violenten el sentit comú. Al cinema no forma part del ritual aplaudir al final d'una sessió, però alguns cops el públic s'hi rebel·la. Al teatre, l'hàbit dicta que sempre toca picar de mans: els actors són allí al davant i bé mereixen un gest. A voltes, però, seria ben humà -fins i tot ben teatral- que els espectadors, commoguts, imbuïts de l'esperit de l'obra, l'acomiadessin en silenci o amb llàgrimes als ulls o baixant a abraçar els actors. És el que m'hauria agradat: abraçar la Rosa Boladeras, abraçar el Manel Barceló, abraçar-los a tots.

Les normes no escrites són les que costen més de transgredir. I els drames que ens confronten amb la bèstia que portem dins són els que més ens violenten... fins a fer-nos dubtar de totes les normes.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF