L'OBSERVADORA

Venim de lluny: on som?

Algun dia l’Onze de Setembre potser es commemorarà amb una festa de focs artificials i una recepció avorrida en un jardí afrancesat. Serà una confortable mostra de normalitat en un país naturalment independent. Però ara no hi ha opció per a la rutina de tots els que consideren que cal millorar la capacitat d’autogovernar-se. Avui, per motius que van des de l’emoció profunda fins a la racionalitat més radical, un cop més molts ciutadans sortiran al carrer i expressaran el seu suport a la independència, el sobiranisme, l’autogovern, qualsevol de les paraules que expressen els graus de la voluntat de ser i la consciència que venim de lluny.

Els ciutadans s’han manifestat els últims anys de manera multitudinària amb un civisme i una transversalitat ideològica que han convertit les successives Diades en una demostració política exemplar al món. Avui hi tornaran.

Però el procés sobiranista està en un moment de grans incògnites. Molts es pregunten com es culminarà i si es farà amb la majoria suficient per obtenir el reconeixement dins i fora de Catalunya.

La Generalitat té un president independentista i el Parlament té una majoria de 72 diputats independentistes. Però les eleccions del 27 de setembre van construir una majoria tan diversa ideològicament que no ha estat operativa, com va demostrar el veto de la CUP als pressupostos de la Generalitat, que ni tan sols es van tramitar. La pròrroga pressupostària regalava al ministeri d’Hisenda el compliment del dèficit sense beneficiar els catalans de la recuperació econòmica, com indica que dos terços de les mesures acordades en el ple contra la pobresa no s’han pogut posar en pràctica.

De fet, Carles Puigdemont farà front d’aquí unes setmanes a una qüestió de confiança, que preveu superar, com explica en una entrevista que publica avui l’ARA. Què ha passat? La CUP ha entès que podia ser assenyalada com la responsable de fer descarrilar el procés i s’ha moderat internament. D’altra banda, les negociacions amb el president han teixit el que ell anomena “una cadena de confiances”. Puigdemont assegura que no s’han pactat els pressupostos, que comencen ara a negociar-se amb l’equip del vicepresident, ni tampoc s’ha tancat una fórmula conjunta per culminar el procés dins del temps previst pel full de ruta. Tot i això, confia que la qüestió de confiança tirarà endavant.

Les relacions entre Junts pel Sí i la CUP han passat, doncs, del pacte “mutant”, que va vetar els pressupostos oblidant que el “pas al costat” de l’expresident Mas era a canvi de l’estabilitat parlamentària, a una “cadena de confiances” que hauria de donar estabilitat el pròxim any i mantenir operativa la majoria en el moment clau.

Entre el RUI i la pantalla democràtica

La incògnita principal és com es concretarà la desconnexió i amb quina majoria s’expressarà al Parlament i a les urnes. El president evita parlar de referèndum unilateral d’independència i utilitza el genèric “pantalla democràtica”. Sembla que no vulgui importunar el llegat del seu predecessor amb l’èxit de convocatòria del 9-N i alhora sembla convençut de poder millorar la fórmula. El cas és que el Govern hi està treballant. Es busca un seguit d’actuacions que permetin substituir una legalitat per una altra sense que es produeixi un buit de jurisdiccions. Els catalans d’alguna manera hauran de ser convocats a votar i cal establir abans una fórmula que no sigui màgica. El seu èxit depèn del grau de majoria parlamentària que la convoqui i de ciutadans que s’hi sentin interpel·lats i vagin a votar. Per tant, de la transversalitat ideològica que aconsegueixi la independència i de garantir que la fórmula per proclamar-la tingui un clar reconeixement internacional. El procés no es podrà fer sense ideologies molt diverses. En paraules del fill de Jordi Carbonell, citant el seu pare: “La independència no s’aconseguirà sense Convergència”. Sense el PDC, ni sense ERC, la CUP i probablement tampoc sense els comuns. Ada Colau parla de sobiranisme sense unilateralitat, que a Espanya resulta una contradicció en els termes atesa la falta de diàleg polític. Els pròxims mesos també els comuns hauran de definir la seva posició si el Parlament continua endavant i es manté, previsiblement, el bloqueig polític a l’Estat. Experimentarà la tensió com ho va fer el PSC.

Acceleradors de partícules

Els pròxims mesos es dibuixen difícils i imprevisibles. En el punt actual no es poden descartar els accidents de recorregut. L’Estat actua per la via judicial sense obrir cap escletxa política. Està pendent el cas del 9-N i dels polítics que van defensar la consulta. També el Tribunal Constitucional dirimirà primer sobre les seves competències penals, però tractarà posteriorment la denúncia contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Els tribunals poden actuar com un element moderador o contribuir a la provocació que alimenti la tensió. Mentrestant, els ciutadans, les empreses, preferirien un entorn amb menys incertesa després d’anys de crisi i tensió. És moment d’unitat, coratge per no fer passos en fals i sentit comú per respecte als ciutadans. Tot menys tacticisme i curtterminisme.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF