Després de la boira sempre surt el sol

La presó és la forma més brusca de negar l’altre i d’imposar

CARLES MUNDÓ
CARLES MUNDÓ Advocat, exconseller de Justícia

Exactament un any després d'entrar a la presó, hem conegut les acusacions de la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, que ens demanen un grapat d'anys per delictes inexistents. Els que hi érem, podem recordar minut a minut com vam viure l’entrada a la presó. En menys de 24 hores vam passar de rebre una citació el matí del dia de Tots Sants a estar presents a l’Audiència Nacional, a 700 quilòmetres de casa, amb la certesa que s’iniciava un camí difícil i dolorós, però també amb el convenciment que arribarà el dia que es podrà demostrar que no hem comès cap dels delictes dels quals se’ns acusa. Van ser dies i hores molt complicats, en què segurament tothom va prendre decisions que marcarien els següents anys de la seva vida, i també els de les seves famílies. Tots vam actuar en consciència i convençuts de prendre la millor decisió.

Recordo el camí cap a Madrid, quan ja era fosc. Al cotxe que ens hi portava hi anàvem el Raül Romeva i la seva dona, la Diana Riba. Vam arribar a l’hotel on ens allotjàvem de matinada. Va ser difícil aclucar l’ull. Ben d’hora vam esmorzar junts i allà, des de primera hora, ja ens acompanyaven una bona colla d’amics i alguns familiars. Abans de les nou del matí entràvem a l’Audiència Nacional, caminant aquell centenar de metres que tantes i tantes vegades hem vist per televisió.

La fredor de les manilles és una sensació que mai no oblidaré; em connecta amb la certesa que allò que estàvem vivint era una gran injustícia i un gran abús

Un cop dins, les hores es feien llarguíssimes, en aquell passadís. Després d’una declaració fugaç, que ja era evident que no serviria per canviar una decisió presa, vam veure com d’un en un, emmanillats per l’esquena, entràvem als calabossos de l’Audiència Nacional, habitualment ocupats per persones acusades de terrorisme, narcotràfic o delictes econòmics. La fredor de les manilles és una sensació que mai no oblidaré; és la sensació que em connecta amb la certesa que allò que estàvem vivint era una gran injustícia i un gran abús.

Després van venir els trasllats. Mig govern de Catalunya, emmanillat dins les furgonetes de la Guàrdia Civil, circulàvem per Madrid a tota velocitat i amb les sirenes sonant a màxima potència, talment com si calgués exhibir un trofeu de caça. Sense saber on eren la resta de companys, ens van portar a presons separades. Tots ens imaginàvem que ens trobaríem a Soto del Real, on el Jordi Cuixart i el Jordi Sànchez ja feia quinze dies que estaven tancats. Després de passar per la presó d’Aranjuez en el meu cas, o per les presons de Navalcarnero o Valdemoro, en el cas del Josep Rull, del Raül Romeva i del Jordi Turull, ens vam retrobar tots a Estremera, on feia una estona que havien arribat l’Oriol Junqueras i el Quim Forn. Llavors també vam saber que la Dolors Bassa i la Meritxell Borràs eren a la presó de dones d’Alcalá-Meco.

La primera nit, al mòdul d’ingressos, la vaig passar amb en Jordi Turull. Acostumats al ritme frenètic de fora, en aquelles hores començàvem a viure amb la dificultat de comunicar-nos amb l’exterior. A partir de la segona nit ens van distribuir de dos en dos, en mòduls diferents. Les següents trenta-dues nits les passaria, amb l’Oriol Junqueras, a la cel·la 01 del mòdul 7 de la presó d’Estremera. Sempre més recordaré amb molta emoció tot aquell temps; vam parlar molt, vam compartir neguits i, a estones, també vam riure.

L’emoció de la darrera abraçada amb l’Oriol Junqueras, a la cel·la, tots dos amb llàgrimes als ulls, encara avui em glaça el cor

En aquell moment començava un llarg camí, dolorós per a tots, per recuperar la llibertat. Érem conscients, ja llavors, que aquesta era una cursa de fons i que, malgrat que qui en patiria els costos més elevats seríem les persones empresonades i les famílies, amb el temps es veuria que tot això no seria en va. La presó és la forma més brusca de negar l’altre i d’imposar. L’ús de la força és la manera més eloqüent de demostrar la falta d’arguments i de capacitat per respondre des de la política a les qüestions que són pròpies de la política.

Són moltíssimes les vivències, les anècdotes i les emocions viscudes aquells dies. En Quim Forn ho relata molt bé en el seu llibre 'Escrits de presó'. Molt injustament, el 4 de desembre, passats trenta-tres dies de presó, vaig viure amb gran tristesa un moment que havíem imaginat feliç. En saber que el jutge mantenia a la presó l’Oriol Junqueras, el Quim Forn, el Jordi Sànchez i el Jordi Cuixart, el dolor i la pena no ens va deixar viure amb la felicitat volguda el retrobament amb les nostres famílies i amics. L’emoció de la darrera abraçada amb l’Oriol Junqueras, a la cel·la, tots dos amb llàgrimes als ulls, encara avui em glaça el cor.

Ja portem un any d’injustícia, però la solidaritat i la perseverança de la bona gent de Catalunya es manté ferma. L’agraïment és infinit. El temps situarà el valor de cada cosa al seu lloc, però és segur que la presó i l’exili, igual que el judici i la sentència, seran una pàgina negra de la història d’Espanya. Una sentència condemnatòria seria un error que, quan s’escrigui el camí recorregut fins a assolir la independència, ocuparà sens dubte un capítol destacat. Tal com vaig escriure just fa un any, camí de Madrid, després de la boira sempre surt el sol.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF