OBITUARI

Jordi Dagà, de líder antifranquista al món de l’empresa

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

Q ué te crees, que eres Miguel Núñez? ” Aquesta pregunta la va haver de sentir Jordi Dagà d’un dels policies que el maltractaven a la sinistra prefectura de la Via Laietana. Núñez era un heroi de la lluita antifranquista, que mai va declarar res ni va delatar ningú, tot i que li van aplicar les tortures més terribles. Els anys setanta començaven amb un estat d’excepció que va permetre que a Dagà li infligissin 24 dies de patiment. Amb una propina de 51 dies més en cel·les de càstig.

Jordi Dagà, àlies Dani, va ser un dels grans líders del moviment estudiantil que encarava el final de la dictadura. Va ser un dels dirigents més joves del PSUC i va representar els universitaris a l’Assemblea de Catalunya. Després de participar activament en les primeres eleccions democràtiques, va deixar la militància perquè algunes intoleràncies, aquest cop del “foc amic”, el van acompanyar a la porta.

Es va llicenciar en història, però va fer carrera en el món financer: va fer valer més el seu tarannà extravertit i la seva habilitat negociadora que els seus coneixements acadèmics. A la Banca Mas Sardà, planter de tants cracs de l’economia, va fer les primeres passes i va excel·lir com a vicepresident de la SEPI -l’antic INI-, a la qual va accedir per la confiança que li van fer els seus amics Pedro Farreras i Josep Piqué.

En l’àmbit privat, Dagà va ser un consultor expert en reestructuacions empresarials i reconversions industrials. Era conseller en diverses societats i presidia Prointec. Sabia, potser millor que ningú, com s’havia de negociar amb els sindicalistes, perquè els respectava i valorava la seva lluita.

Però Jordi Dagà era un príncep del Renaixement, igual que hauria sigut un homenot d’en Pla si hagués tingut edat per ser-ho, perquè era empordanès com ell i perquè era polivalent i brillant en totes les valències: li agradava la química, era un finíssim gastrònom i sabia de vins, fins al punt de cultivar la crítica gastronòmica una temporada a Catalunya Informació. El 28 de novembre passat vam gaudir d’un àpat d’una cuina tradicional i gens abstracta que un amant de l’art com ell sabia apreciar com apreciava també el figuratiu. Va morir el dia de Sant Esteve, amb 66 anys.

Amb una enteresa a prova d’adulacions, va transmetre fins i tot els últims dies el gran “optimisme de la voluntat”, i no es va fer el màrtir per una malaltia llarga i dura, com no se l’havia fet per la tortura. Detestava comercialitzar el maleïdisme.

Quan alguns dels que havien sigut dels seus criticaven Dagà per haver acceptat un càrrec nomenat pel PP, Núñez, que aleshores era als seus antípodes ideològics assessorant els sandinistes i Evo Morales, va voler reconèixer públicament el seu valor davant les càmeres de TV3. L’abraçada llarga que es van fer predica qui eren tots dos. Miguel Núñez, àlies Saltor, i Jordi Dagà, àlies Dani. Lluitadors per la democràcia capaços d’humiliar els seus torturadors amb la seva integritat i valentia.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF