#JeSuisProf, #JeSuisSamuel

La comunitat educativa francesa i tot el país estan trasbalsats pel brutal assassinat d’un professor d’història després que ensenyés a classe les caricatures de Mahoma. El fet revela un cop més la tensió amb què es viu a França el debat sobre l’islam i el creixent radicalisme islàmic. I hi trobem de nou la llibertat d’expressió i el paper que ha de tenir l’escola, al cor de la barbàrie. Un professor que defensava i ensenyava la diversitat d’opinió i de religió s’hi ha deixat la vida. Tot això quan encara és viva la polèmica sobre les polítiques i el discurs de fa dues setmanes del president Macron i el seu projecte de llei contra el “separatisme islamista”. Un projecte amb importants reformes educatives (com l’obligatorietat de l’escola a partir dels tres anys o la prohibició de la instrucció a casa) plantejades per preservar l’escola de la República del creixent radicalisme islàmic. Una reforma no sense polèmica, pel que planteja de preservar els infants de les seves mares i la pròpia família. Però, més enllà del debat, que forma part del tarannà democràtic, l’assassinat salvatge d’un professor és un atac directe als valors en què es construeixen i es fonamenten la societat francesa i Europa.

M’agraden els films francesos sobre l’escola, i l’atzar ha fet que no fa gaire tornés a veure el film francès La professora d’història. Em tornen les imatges i la tensió que el film retrata a les aules d’un institut de Créteil, al sud de París, i que no deu ser gaire diferent del de Conflans, a la zona nord-oest, on ha tingut lloc l’atac terrorista. El títol original francès de la pel·lícula, Les héritiers, ja suggereix que els joves francesos són hereus del passat i de la seva història. També ens transporta al llibre del gran sociòleg de l’educació Pierre Bordieu Les héritiers i a la dificultat per no seguir reproduint des de l’escola les desigualtats d’origen dels alumnes. És un bon moment per tornar a veure la pel·lícula. I per emfasitzar la importància que tenen l’escola i cada mestre per iniciar cadascun dels seus alumnes a pensar per ells mateixos, i per aprendre a expressar-se lliurement. És el que feia el professor d’història de Conflans. Al film es veu des de la primera escena com esclata el conflicte quan a una noia li prohibeixen entrar a l’institut perquè porta el vel islàmic. També a classe hi ha un gran escàndol quan la professora projecta la imatge d’un mosaic de la basílica de Torcello on Mahoma, el profeta, es veu representat a l’infern. Els alumnes musulmans ho consideren una gran ofensa i la professora ha d’explicar quin era el context històric de les croades i les guerres entre cristians i musulmans. Els dirà: “La vostra reacció mostra que la imatge funciona, és una imatge de propaganda. No hi ha imatges innocents”. Visitaran junts una església i en Malik, un jove musulmà, pregunta si s’han de separar els homes i les dones. És el primer cop que hi entra: “No sabia ni que es podia entrar”. En més d’una ocasió, la mestra s’haurà de mostrar intransigent davant de les agressions i de qualsevol insinuació racista o discriminatòria a l’aula. Són adolescents de credos diferents, alguns amb principis de radicalisme intolerant i que han de conviure dins d’una mateixa aula.

Com en el film, combatre la ignorància (o la tirania) en què viuen els seus alumnes és la missió principal dels professors d’història. I ho fan des de les humanitats: l’art, la història, la cultura. El film és un cant d’esperança. Està fet a partir de la història real de la classe més conflictiva del Lycée Léon Blum, per la qual ningú no apostaria, i que amb el guiatge de la seva professora participa en el Concurs nacional de la resistència i la deportació, centrant-se en el que va significar ser adolescent en un camp de concentració nazi. Els nois i noies comencen a identificar-se amb històries concretes de joves francesos com ells que van ser detinguts i deportats pel nazisme i la França de Vichy perquè eren jueus. La visita al memorial de la Shoah, el testimoni d’un supervivent dels camps, les lectures d’Anna Frank o el testimoni de Simone Veil fascinen els alumnes, i la seva mirada envers l’altre, el company de classe, canvia. Qui fins fa poc era marcadament diferent esdevé més semblant a un mateix. Contrasta el catecisme laic de l’escola republicana, de vegades intransigent amb els alumnes, amb l’esforç enorme de la mestra per integrar tothom i no excloure ningú. Una de les coses més sorprenents és que el guió està escrit -un any després de guanyar el premi- per un dels alumnes que al film fa d’actor, interpretant-se a si mateix com a alumne a qui li agrada el cinema. Madame Gueguen, la professora, diu als seus alumnes: “ Allez! Que hi ha tot un món més enllà del perifèric que us espera!”

En una societat com la catalana, hereva de la immigració, on també el pluralisme i la diversitat són un fet, la missió de l’escola és educar el respecte i la convivència en la diferència. Dissabte, aquest mateix diari es feia ressò d’una realitat silenciada de racisme a les aules, i es preguntava: “¿Qui s’ha plantejat que el racisme també existeix en el nostre dia a dia? ¿I fins i tot que és estructural i un tabú silenciat que pateixen nens i adolescents en llocs tan inesperats com l’escola i l’institut?” Necessitem els professors i les professores d’història, d’art, literatura, filosofia, socials i humanitats en general. No podem oblidar que la ignorància és la font de la intolerància i la intransigència. La mort en condicions abominables d’un professor d’història i geografia a prop de París no ens és llunyana, al contrari, ens hi sentim molt a prop. I som responsables de seguir el seu llegat per educar en la llibertat de pensar. El terror i la tristesa no poden apagar ni la determinació ni l’esperança d’educar per a un món on no s’hagi de plorar la mort d’un educador.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF