Per un salari mínim català

Patronals i sindicats podrien pactar uns sous més alts a Catalunya si volguessin

Després d’anys fora del debat, el salari mínim interprofessional ha adquirit prou protagonisme perquè fins i tot se’n parli en campanya electoral. Ens n’hauríem d’alegrar, si no fos perquè encara no s’ha sentit ningú que demostri tenir un coneixement profund de la qüestió. Simplement és un argument de batalla electoral, com la llei de memòria històrica, per posar un exemple. Posicions escorades, inamovibles i prefixades en funció del partit a qui votes.

Mariano Rajoy va pactar amb els sindicats una pujada esglaonada del salari mínim fins a arribar als 850 euros el 2020, però quan Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa va tirar pel dret i va elevar-lo per decret fins als 900 euros a partir de l’1 de gener.

Hi va haver previsions molt catastrofistes d’institucions com el Banc d’Espanya (va preveure 125.000 llocs de treball menys per aquest motiu) o de l’Airef (que ho va deixar en 40.000 ocupats menys). Fins i tot si les previsions fossin certes, es podria qüestionar per què sempre ens fixem en el nombre de llocs de treball i no en la seva qualitat. No s’ha vist cap institució posant-se les mans al cap per l’augment del nombre de treballadors pobres. Sí: persones que tenen feina però que tot i així són pobres. A Catalunya ja n’hi ha 391.000, segons els càlculs de l’Idescat. És a dir, un de cada deu treballadors.

El millor de tot és que els càlculs catastrofistes no s’han complert. Com explicava fa poc l’economista Miquel Puig en aquestes pàgines, a Espanya s’han creat en el primer trimestre, ja amb el nou salari mínim, 130.000 llocs de treball, 7.000 més que l’any passat, un cop corregit l’efecte Setmana Santa. Encara és aviat per treure’n conclusions, però es pot dir amb rotunditat que la pujada no ha tingut un impacte immediat en l’ocupació. Caldrà veure què passa a llarg termini.

En la línia del que explica aquest diumenge l’ARA, la precarietat de certs col·lectius és prou greu perquè les dues principals patronals, Foment i Pimec, s’hagin començat a preocupar. Els sindicats ho celebren, tot i que creuen que és incompatible amb demanar menys impostos.

Un salari mínim català

La bona notícia, sigui com sigui, és que hi ha un creixent alineament entre patronals i sindicats. Potser així podran començar a treballar seriosament en un objectiu comú: un salari mínim diferenciat del de la resta d’Espanya.

Fa exactament un any, aquest diari va explicar que el govern central (llavors en mans del PP!) obria la porta en una resposta parlamentària a establir un salari mínim específic per a una comunitat autònoma si ho pacten sindicats i patronals. No hi ha, per tant, cap obstacle competencial. No és una qüestió exclusiva de Madrid. Sorprenentment, tant les patronals com els sindicats catalans van negar que tinguessin cap interès en un salari mínim diferenciat.

No hi ha res més injust que un sou idèntic per a tot Espanya, quan és obvi que 900 euros no compren el mateix a Barcelona que a Ponferrada (Lleó). També hi ha diferències enormes a dins de Catalunya que s’haurien d’abordar. Si de veritat ens preocupa la pobra capacitat adquisitiva en general, i especialment la dels joves, aquest és el camí que cal seguir.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF