Ressons de Schleswig-Holstein

La casualitat va voler que el president Puigdemont fos detingut a Schleswig-Holstein tot just quan se celebraven 170 anys d’un esdeveniment cabdal en la història d’aquest land, els ressons del qual reverberen fins avui.

Seguint el fil de la revolució que havia esclatat a París i recorria Alemanya, el 18 de març de 1848 es van reunir a Rendsburg -a una trentena de quilòmetres de Schuby- representants dels “estats” (Parlaments) de Schleswig i Holstein, dos ducats de majoria germanòfona que estaven lligats al regne de Dinamarca en règim d’unió personal. Els estats no van declarar unilateralment la independència dels ducats: tot el que van fer va ser preparar una llista de peticions i enviar una delegació a Copenhaguen per exposar-les al rei duc. Els schleswig-holsteinians demanaven l’elaboració d’una Constitució comuna per als dos ducats sobre la base del sufragi universal, la llibertat de premsa i de reunió, i l’ingrés de Schleswig a la Confederació Germànica -de la qual Holstein ja era membre, sense que això qüestionés la unió personal del ducat amb Dinamarca.

Quan els cinc negociadors van arribar a Christiansborg el dia 23 de març van trobar que hi havia hagut una mena de cop d’estat: el rei Frederic VII havia estat obligat a despatxar el govern i a instaurar-ne un de nou, format pels anomenats eiderdanesos, partidaris de dur la frontera danesa fins al riu Eider, és a dir, d’annexionar el ducat de Schleswig al regne de Dinamarca. Sigui com sigui, poc que van poder negociar, perquè el rei Frederic VII ni tan sols els va rebre. Els pobres negociadors van haver de sentir com per Copenhaguen s’escampava la brama que a Schleswig i Holstein havia esclatat una oprør contra Dinamarca. Un detall terminològic gens trivial: en danès oprør vol dir rebel·lió, i per sufocar-la l’exèrcit reial ja havia començat a desembeinar els sabres.

El mateix dia 23 de març al vespre es va constituir a Kiel, l’actual capital del land, un govern provisional germanòfil format per polítics de tots colors. El govern provisional tampoc va declarar unilateralment la independència dels ducats: el dia 24 va publicar una proclama per denunciar que el duc (el rei) havia estat obligat a acomiadar els seus consellers i a adoptar una posició hostil contra els ducats, i per anunciar la convocatòria immediata dels Parlaments i la resposta a la violència empresa per l’estat “fins que la voluntat del duc [el rei] torni a ser lliure”. La convicció que el nou govern nacionalista danès respondria a l’aixecament amb violència va portar el govern provisional a emparar-se amb un ardit de la fortalesa de Rendsburg i a erigir un exèrcit schleswig-holsteinià per enfrontar-se a l’exèrcit danès.

Enfrontar-s’hi sense estar preparats per al desafiament. El 9 d’abril de 1848 va tenir lloc la primera batalla de la Guerra de Schleswig: l’exèrcit schleswig-holsteinià va patir una severa derrota a Bov, a la rodalia de Flensburg. Els schleswig-holsteinians van haver de recórrer a l’ajut de Prússia per redreçar la seva situació, però als prussians no els interessava implicar-se a fons en el conflicte i de seguida van cedir a la pressió internacional (exercida sobretot per Rússia) per firmar un alto el foc.

El conflicte va durar dècades, però dels fets de fa 170 anys ja se’n poden treure lliçons. En l’esclat de la guerra per Schleswig hi va tenir més pes la reacció violenta de l’estat danès que no pas les demandes schleswig-holsteinianes que van precipitar aquesta reacció. Si els nacionalistes eiderdanesos no s’haguessin emparat del poder a Copenhaguen les coses haurien pogut anar per altres camins: potser el rei de Dinamarca hauria acceptat la Constitució que li reclamaven els ducats a canvi de conservar la seva lleialtat. A la llarga, la intransigència danesa va significar la pèrdua dels ducats.

Un cop desencadenada la violència, hi ha una altra lliçó que també ens interpel·la: la decisió schleswig-holsteiniana de respondre a l’estat danès amb les mateixes armes (mai més ben dit) va ser un error. Enfrontar-se a camp obert a un poder manifestament superior podia ser molt èpic però va resultar poc pràctic. Si en comptes de llançar-se a corre-cuita al camp de batalla, el govern de Kiel hagués perseverat a oposar pacíficament la legitimitat històrica dels ducats i la seva heterogeneïtat a l’hegemonisme eiderdanès, potser no hauria impedit l’annexió i la pèrdua de l’autonomia, però potser hauria evitat la guerra civil entre schleswig-holsteinians que els va acabar destruint.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF