Hoquei Herba
Esports26/06/2022

Berta Bonastre: "Pensar que mai havia decidit per mi mateixa és impactant"

Directora del Mundial d'hoquei herba femení 2022

TerrassaBerta Bonastre (Matadepera, 1992) es resisteix a parlar de la retirada definitiva de l’hoquei herba. La temporada vinent jugarà al Gantoise belga, però abans afrontarà un repte diferent, la direcció del Mundial femení que se celebrarà conjuntament a Terrassa i a Amstelveen (Països Baixos) entre l'1 i el 17 de juliol. Un esdeveniment que no viurà des de la gespa després de conèixer, fa pocs mesos, que no entrava en els plans del seleccionador espanyol. Del Mundial i del present i el futur d’aquest esport en parla en una entrevista amb l’ARA. 

¿Jugar a casa és més una motivació especial o una pressió afegida?

— És una combinació de les dues coses. Amb el temps hem après a gestionar unes  expectatives altes i a saber que no pots cantar victòria contra cap rival abans d’hora. Les noies de la selecció estan ben preparades. No vull parlar de medalles, perquè en l’esport no se sap mai on pots arribar. Tenen les capacitats per arribar-hi, però estan mentalitzades que cap partit es guanya abans de jugar, i que abans de les eliminatòries toca la fase de grups. Hi ha experiència i també noies joves amb ganes de guanyar. Si es concentren en jugar partit a partit, la pressió externa es dissoldrà una mica, perquè tindran l’atenció focalitzada en cada rival i no pensaran tant en factors externs. Crec que sabran gestionar bé el fet de disputar un Mundial a casa, que serà molt bonic. Em sorprèn que des dels Jocs de Barcelona del 1992 no s’hagi fet abans una competició com aquesta a Terrassa.

¿Aquest Mundial pot servir com a altaveu per arrossegar més nenes cap a l’hoquei herba?

— Tant de bo serveixi per potenciar l’esport femení, podria ser un bon moment perquè moltes nenes vegin fins on poden arribar. És molt important agafar l’energia i l'impuls d’aquest Mundial per organitzar moltes més competicions d’aquest estil i que s’hi puguin veure projectades d’aquí uns anys. El problema que té l’hoquei és que només se’n parla uns mesos, quan es guanya alguna medalla. Cal que hi hagi més noies per mantenir aquest potencial i que les medalles no siguin puntuals, sinó regulars, de forma que es consolidi l’esport al país. Si les famílies veuen que les noies competeixen amb els equips més bons del món se sentiran més atretes per l’hoquei. Cal que passin coses a l’alt nivell i que les nenes entenguin que només amb talent no arribaran enlloc. Cal treball.

Cargando
No hay anuncios

Al febrer vas explicar en una carta que, “de forma inesperada i amb llàgrimes als ulls”, et retiraves de la selecció espanyola absoluta, on estaves des dels 15 anys. Et veies disputant el Mundial a casa?

— Un Mundial a Terrassa hauria servit per tancar el cicle i que els meus amics poguessin venir a veure’m, cosa que no van poder fer en els Jocs de Londres ni en els de Rio. Després de la Copa de la Reina vaig decidir fer l’últim esforç, perquè quedava mig any per al Mundial. Però dues setmanes després vaig rebre un whatsapp del seleccionador, l'Adrian Lock, dient que volia renovar l’equip pensant en preparar els Jocs Olímpics de París del 2024 i moltes jugadores ens vam veure forçades a tancar aquesta etapa. Va ser difícil, perquè les maneres com se’ns va comunicar no van ser les adients. Crec que un atleta ha de tenir el dret de poder saber quin serà el seu últim partit amb l’equip. El meu va ser en els Jocs de Tòquio, però mereixíem un final millor. Per sort he pogut jugar moltes coses i m’ho he passat molt bé. I ara tinc l’oportunitat de ser la directora d’aquest Mundial, una experiència per veure com s’organitza un esdeveniment esportiu i viure-ho d’una altra manera. 

Cargando
No hay anuncios

No et veies disputant els Jocs de París?

— No, ja no m’hi veia. Ja no per un tema físic, perquè em sentia bé per seguir, sinó mental. Aquí costa trobar feines que acceptin que jugues a la selecció. Cal fer molts sacrificis amb la família i amics que abans feia amb els ulls tancats, però que cada cop em venien menys de gust. Tenia ganes de fer altres coses, perquè gairebé no podia fer res. Després de llevar-me anava al gimnàs o a fer piscina. Al migdia tenia entrenament amb la selecció al CAR Sant Cugat o en algun club. Després, si no havia de treballar en alguna feina, descansava una mica fins que anava a entrenar nenes. I, al vespre, entrenament amb el club. I a l’estiu, quan tothom té vacances, tenim les competicions més importants. Mitja part de l’any vivíem juntes amb les companyes de selecció. Després de la pausa pel covid tot em va costar més. Veia que podia fer moltes altres coses que teníem prohibides o que inconscientment no fèiem. Quan vaig sortir de la rutina de no parar vaig veure que hi havia més vida. No t’adones de moltes coses perquè ets com una màquina; sempre han decidit per tu, perquè no et plantejaves anar a les concentracions, hi anaves perquè ho havies de fer. Pensar que mai havia decidit per mi mateixa és impactant. 

Compensa tot el sacrifici fet fins aquí?

— Sí, per tots els moments que t’aporta l’esport. És cert que soc una privilegiada que he pogut anar a dos Jocs Olímpics i que molta gent ha fet el mateix sacrifici i no hi ha pogut anar. No recordo quan havia d’anar a fer un entrenament físic sola amb fred o quan ploràvem per un entrenament dur que no ens esperàvem, sinó bons moments com la medalla de bronze al Mundial de Londres del 2018, estar a la inauguració d’uns Jocs a Maracanà o a la Vila Olímpica. A banda, queden els valors de formar part d’un equip d’elit, que et canvien com a persona i que sempre agrairé. Val la pena, però t’ha d’agradar molt, perquè hi ha moments durs. Moltes de les amigues amb qui vaig començar no hi han arribat perquè no tenien el mateix sacrifici. 

Cargando
No hay anuncios

Ara fa deu anys, el 2012, vas fer el salt a Bèlgica fitxant pel Royal Wellington. Va suposar un canvi dràstic?

— Sí. Va ser un canvi dràstic, però positiu. Quan tens 20 anys i no has viscut mai sola, poder conèixer gent d’altres països i aprendre coses diferents és genial. D’entrada, em va impactar molt veure que totes les jugadores d’allà parlaven l’anglès igual de bé que el francès. Hi havia reunions en anglès que, si les féssim a Catalunya, ningú entendria res. Després, em va sobtar l’actitud de les jugadores, que potser no són tan tècniques com aquí però que es llançaven a per totes les pilotes. Això em va agradar molt. La mentalitat d’allà és d’anar a marcar un gol més que el contrari. La d’aquí és més conservadora: anar a defensar i, si marques algun gol, ja ho veurem. Jo, com a davantera, allà estava molt feliç. El primer dia que em van venir a veure els meus pares vaig marcar quatre gols, fet que no havia aconseguit mai a la Divisió d’Honor. 

Cargando
No hay anuncios

Estem parlant d’un hoquei més professionalitzat. 

— Sí, a Bèlgica l’hoquei femení és més professional que aquí, on hi ha una mancança entre el que pots aconseguir a nivell de competició i els recursos que et donen. Allà ens donen pis, cotxe i les condicions per poder viure tranquil·lament i jugar. A més, els clubs em pagaven els viatges amb la selecció. D’altra banda, els horaris són molt diferents, i això és una de les coses que em tiren més. Aquí a vegades acabàvem d’entrenar a les onze de la nit. Allà pots combinar-ho amb una vida més normal. Tenen una altra mentalitat. Coneixen molt més l’esport i l’hoquei i trobes un percentatge més elevat d’empreses que volen tenir esportistes, perquè entenen la teva trajectòria i valoren capacitats com la integració en un equip, la capacitat per fer la feina a temps o la mentalitat d’esportista. A Catalunya molta gent et diu que no tens currículum. M’agradaria que les nenes que volen jugar a hoquei herba no diguin que han de marxar per tenir una vida més fàcil. En els dos clubs belgues en què he jugat han donat més recursos a les noies que als nois, i això s’agraeix. Cal mirar on pots tenir resultats, però això costa. 

Cargando
No hay anuncios

Què cal canviar aquí per propiciar aquest gir cultural?

— D’una banda, fomentar esports minoritaris com l’hoquei herba. Els mitjans de comunicació hi poden fer més. A Bèlgica o Països Baixos hi ha molta més promoció d’esports que no són el futbol, el bàsquet, el tenis o la Fórmula 1. Si el govern no intenta promocionar esports com l’hoquei, que té uns valors molt sans, és difícil que les empreses d’aquest país vulguin identificar-s’hi o tenir una gran involucració amb els seus esportistes. És igual quin esport sigui, cal fomentar molt més l’esport en general, per la salut de la societat. Que els nens no només vulguin jugar a futbol perquè és el que veuen a la televisió: cal començar a fomentar que tots els nens tinguin la possibilitat de triar entre moltes altres modalitats, com passa al Regne Unit o als Estats Units.