Una mica de màgia i una mica de patiment per seguir líders

BarcelonaToca cordar-se el cinturó de seguretat, que el final de temporada serà per recordar. El Barça va defensar la primera posició conquerida tot just fa una setmana amb un sofert triomf al camp del Las Palmas, un equip que últimament s'ha especialitzat en fer la guitza als blaugranes. Com ja va passar contra l'Alabès, va tocar guanyar sense agradar. De fet, el partit va ser encara més lleig, fins que Lamine Yamal i Dani Olmo van dir prou després d'una hora grisa, fosca, desesperant. Entre tots dos van posar llum al partit, il·luminant el camí d'un Barça que podrà seguir girant el cap per veure al darrere els seus adversaris, després d'haver sentenciat el partit gràcies a un gol de Ferran cap al final del matx.

No va ser fàcil, no. Com si fos un d’aquells còmics per a nens en què al superheroi li mostren la kriptonita que li treu la màgia, el Barça va ser massa previsible durant una hora, en què es feia un fart de perdre pilotes. Flick, però, havia fet un bon diagnòstic entregant el comandament del partit a Olmo, l'encarregat de canviar-ho tot amb un gol de gran valor. D'aquells que decideixen títols, potser. No serà apte per a cardíacs, aquest final de temporada. Uns volen celebrar el títol a Canaletes, d'altres a la Cibeles vestida de blanc i uns tercers a la font de Neptuno de Madrid. Tres equips amb tres estils lluitant pel mateix premi. Quan Flick acabava de donar les ordres als seus jugadors ja sabia que l’Atlètic no havia fallat al camp del València. Si a l'aterrar a Las Palmas el Barça era líder, al sortir al terreny de joc ja no. No es podia fallar, en aquesta ruleta russa en què s’ha convertit el campionat de Lliga.

I no és mai fàcil, jugar a Gran Canària. Un estadi gran i un pèl estrany, un rival dels que s’enganxen com una paparra i un viatge prou llarg. Els canaris ja havien sorprès a l'estadi de Montjuïc i, durant bona part del partit, van anar minant la moral d’un Barça que no aconseguia sentir-se còmode. Hansi Flick havia optat per Eric Garcia i Cubarsí de centrals per assegurar bona sortida de pilota i intentar controlar McBurnie, el davanter de Leeds alt com un sant Pau que sembla un turista britànic que passa uns dies a Gran Canària intentant no patir una insolació. I deunidó els cops que va donar, McBurnie. Al davant, Fermín i Casadó tornaven a l’equip inicial, però van acabar atrapats en la teranyina de l’equip local. El Barça no aconseguia treure’s de sobre un rival físic i intents, dels que et segueixen a tot arreu, sense deixar espais. Raphinha era una ombra, Lewandowski no tocava la pilota i Lamine Yamal vivia envoltat de persones vestides de groc. És la vida que els toca a les grans estrelles, tenir més d’un jugador pendent de tu.

Cada pèrdua de pilota permetia al Las Palmas sortir corrent amb cert encert. Moleiro, que dona continuïtat a la gran escola de jugadors canaris talentosos de la qual han format part els Valerón, Silva, Pedro o Pedri, feia de les seves per la banda de Kounde. Però, d’ocasions clares, poques, més enllà d’un xut que no va saber atrapar Szczesny a l’inici del partit. El barcelonisme va patir un ensurt, el polonès no. És l’home més tranquil del món, encerti o falli.

Flick s’anava posant nerviós veient com el Barça no aconseguia trobar la sortida del laberint local. Els blaugranes anaven donant voltes, intentant trobar el camí cap a la porteria defensada per un vell conegut, Cillessen. Jugar contra el Las Palmas és una mica com una trobada de vells alumnes en què van apareixent cares que van ser companys i tenies mig oblidades, com el porter neerlandès, Sandro o Mika Mármol. Però ells sí que et recorden. I tenen ganes de fer-te baixar a la terra. Els canaris estaven humanitzant un Barça que semblava massa mediocre al descans, sense aconseguir moure’s al voltant d’un Pedri que el dia que tornava al que havia estat casa seva no tenia el dia. Quan els jugadors van marxar al vestidor, tothom sabia que a la segona part Dani Olmo seria sobre el terreny de joc. Calia la seva capacitat per entrar fins a l’àrea, per donar assistència i posar una mica d’ordre. El sacrificat era Fermín.

I el Barça va millorar, amb el canvi. Dani Olmo se sap moure molt bé pel mig del camp, amunt i avall, sense pagar peatge. Després d’avisar amb dues internades, al minut 60 va donar la pilota a Lamine Yamal, amb qui s’entén amb una mirada. Un cop el maresmenc la rebia, Olmo ja atacava el cor de l’àrea rival, on va rebre la pilota de tornada, va fer dos cops de maluc i va enviar la pilota a l’escaire. En un partit gris, un instant de llum. La qualitat de dos joves formats a La Masia però que han seguit camins diferents apareixent per trencar el cor d’un rival que cada cop s’anava fent més petit. El Barça intentaria marcar el segon, en un dia en què Lewandowski va fer poca cosa, per evitar ensurts. No ho aconseguia, així que va tocar acabar el partit defensant centrades, xuts llunyans i enduent-se un ensurt amb unes mans d'Eric que eren penal, però per sort abans hi havia un fora de joc. Al final, va arribar la venjança catalana del partit d'anada amb el gol de Ferran en els últims segons de partit. Venjança i liderat. Un bon botí en un partit fluix. Un d'aquells partits on es pot perdre un títol, en cas de punxar. No va ser el cas.