Lamine Yamal, un avís i una esperança

Era el minut 74 de partit. Lamine Yamal marcava el setè gol contra Geòrgia en el seu debut amb la selecció espanyola i aconseguia fer història per partida doble. El més jove en debutar, el més jove en marcar. Tenia només 16 anys i 57 dies. 

“Quina selecció és aquesta?” La pregunta la feia a xarxes un pseudoperiodista que actua d’altaveu de l’extrema dreta. No era un elogi a la precocitat. No era alegria per la victòria. Era indignació per la celebració del gol: Lamine Yamal abraçat a Nico Williams. Un negre i un musulmà com a present i futur de la roja. 

“Puto moro”, “mena de merda”. Són insults de la grada del Santiago Bernabéu un any després d’aquell partit. Lamine Yamal acabava de marcar el tercer contra el Madrid i ballava amb Balde, un dels seus millors amics al vestidor i que, com ell, és català de pares nascuts fora de l'Estat.

No és un cas aïllat. El futbol ha estat tradicionalment un terreny adobat per al racisme, però aquest “ells” i “nosaltres”, més enllà dels insults, es pot dibuixar de moltes maneres. 

Sé que la mare de Lamine Yamal és de Guinea Equatorial i el pare del Marroc. També sé que el pare de Balde és de Guinea-Bissau i la mare de la República Dominicana. Ho comenten de vegades els narradors i periodistes esportius. Ho fan servir com una crossa, de la mateixa manera que poden dir “el número X del Barça”. No s’assenyala, en canvi, l’origen dels pares dels jugadors que no tenen la pell fosca. Dani Olmo és de Terrassa, Gavi de Los Palacios i Cubarsí d’Estanyol. Els seus pares, ni idea.

Més enllà de racisme obert, hi ha actituds des de la bona intenció que separen una línia entre ells i nosaltres. Una idea del que significa ser català. N’és un bon exemple també l’entrevista que Gerard Romero va fer al pare de Lamine Yamal, Mounir Nasraoui. Quan aquest va dir “estem contents i feliços”, Romero li va deixar anar: “M’agrada sentir-te parlar català, cabró”. I Nasraoui va replicar: “He anat a l’escola des de P3. Què vols que parli? Indi?”

Hi ha una idea de fons que recorre des dels prejudicis benintencionats fins als insults racistes. Els negres i els moros són els de fora. La realitat de les dades, però, indica una altra cosa. I és que Catalunya s’assembla més avui al vestidor del Barça que al Parlament de Catalunya. La realitat és que negres i musulmans no són de fora. La realitat és que Catalunya és també negra i musulmana. 

Cognoms catalans

L’any que Lamine Yamal va néixer, el 2007, 1 de cada 5 nounats era de pares estrangers, el pare o la mare. L’any 2021, l’últim amb dades disponibles, la xifra s’enfilava fins al 37 %. 

Per això té tota la lògica estadística que al Barça juguin catalans que es diuen Nasraoui, Balde o Fati. Potser la pregunta, més aviat, és per què és residual la seva presència al Parlament, a la cultura mainstream, a la televisió o a les redaccions dels mitjans. També, per què no dir-ho, en aquest que llegiu.

Això pot tenir diferents lectures. Una de força evident és que hi ha una correlació entre immigració i pobresa, i entre pobresa i educació. Els immigrants tenen més risc de pobresa i les persones més pobres tenen menys formació. L’esport salta aquestes pantalles, escapa a tot això perquè no té a veure amb estudis, estatus ni contactes. Un cas paradigmàtic és França, que ha viscut les onades migratòries 50 anys abans que Catalunya. 

El mirall francès

"És artificial reclutar jugadors estrangers i anomenar-los «la selecció de França». La majoria no canten l’himne amb fervor o no se saben la lletra”. Són paraules de Le Pen pare, el fundador del xenòfob Front Nacional, lamentant que la majoria de jugadors del combinat nacional fossin fills d’immigrants. Poc després, el 12 de juliol del 1998, els bleus aconseguien per primera vegada el Mundial. Era a l’estadi de Saint-Denis, amb Zinedine Zidane, fill d’algerians, com a gran estrella. El partit de Le Pen va acabar felicitant el jugador, a qui va definir com a “fill de l’Algèria francesa” i l'aleshores president Jacques Chirac va celebrar el triomf “d’una França multicultural i guanyadora”.

7 anys després, els carrers de França, els mateixos que s’havien omplert celebrant la victòria, cremaven amb els coneguts disturbis de les banlieues del 2005. Joves de barris com el de Zidane a Marsella, joves que tenien el futbolista francès per un déu, incendiaven vehicles i edificis en un enfrontament contra l’Estat i la policia que va recórrer els suburbis del conjunt del país. 

Les Rocafondes

Lamine Yamal reivindica el 304, el codi postal del seu barri. “És sempre la primera identificació amb el país que tenen els migrants i els fills de migrants”, diu el demògraf Andreu Domingo. "Primer t'apropies de l'espai que tens, el barri, i després dels altres". També la investigadora Blanca Garcés celebra la connexió amb Rocafonda perquè dona referents als joves del barri, però demana vigilar amb el discurs de l'èxit. "Què passa amb el cosí de Lamine al barri? Amb la gent que no és futbolista d'èxit? No cal ser un gran futbolista per merèixer formar part del nosaltres”. 

Formar part del nosaltres, diu Garcés, i és precisament un dels perills que assenyala Domingo: no reconèixer els Lamines Yamals de Rocafonda, i de totes les Rocafondes de Catalunya, com a catalans. "Tenim una extrema dreta catalana que redefineix la identitat a partir de la nissaga de la sang. El gran avantatge aquí és que la identitat era porosa, només demanava acceptar la llengua per als fills". Per això és important, diu, que més enllà del barri es puguin fer seus altres espais. "I aquesta segona part depèn de nosaltres. Aquests nanos han de tenir expectatives, però després és important estar a l'altura perquè les puguin complir". La frase recorda el sociòleg Pierre Bordieu quan va afirmar: "Si als joves no els dones els espais que els corresponen, els prendran per ells mateixos”. Els Lamines Yamals són present i futur, i la seva figura funciona alhora com a esperança i advertència. Del Barça, sí. Però, sobretot, de Catalunya.