Esquí
Esports10/04/2023

El jove rebel que vol canviar l'esquí amb les ungles pintades

El noruec Lucas Braathen desafia un esport conservador reivindicant la llibertat individual, els drets de la comunitat LGTBI i dissenyant la seva pròpia roba

Barcelona"¿L'esquí és un esport conservador? Sí, sempre ho ha estat, però està canviant. Ara, jo no puc perdre el temps responent als que em critiquen. Tinc moltes coses per fer", explica Lucas Pinheiro Braathen (Oslo, 2000). Els darrers anys aquest jove de Noruega ha revolucionat les pistes tant per la seva manera de baixar esquiant com per la seva manera de viure, pintant-se les ungles amb els colors de la bandera LGTBI o portant faldilla quan surt al carrer. Per als joves que somien en ser lliures, ell obre un camí.

Aquesta és la història del noi que volia ser com Ronaldinho i fer gols jugant a futbol, però ha acabat sent el primer esquiador nascut després de l'any 2000 a guanyar el Globus de Vidre, que donen als guanyadors de la Copa del Món d'esquí, a les finals de la Copa del Món celebrades fa poques setmanes a Andorra. Poca broma, a Noruega l'esquí és una religió. Malgrat ser un país de menys de sis milions d'habitants, és l'estat que més medalles ha aconseguit als Jocs Olímpics d'Hivern. Hi ha ciutats als Estats Units, la Xina o Rússia amb més habitants que tot Noruega, però al medaller olímpic manen els escandinaus. A les grans competicions d'esquí, a Noruega es generen més notícies que quan juga la selecció de futbol. I ara tothom parla del Lucas, capaç de guanyar el Globus de vidre a l'esquiador que ha sumat més punts durant tota la temporada en les proves d'eslàlom, per davant del seu compatriota Henrik Kristoffersen.

Cargando
No hay anuncios

Brrathen, qui a les xarxes fa servir el seu segon nom, Pinheiro, per reivindicar les seves arrels brasileres, trenca els esquemes tant pel seu estic agressiu en baixada com per la manera d'entendre el món. De fet, fa pocs mesos va rebre els atacs de polítics i periodistes conservadors quan va dir-hi la seva sobre el Janteloven", la llei de Jante, una mena de llei sense valor jurídic, però que ha influenciat molt les cultures escandinaves els darrers segles, especialment a partir de la dècada dels anys 30 del segle XX. Bàsicament, es tractaria d'unes normes socials que defensen ser modest, treballar fort, no creure's diferent o superior a una comunitat. Braathen va definir-ho com una idea "destructiva, que no permet el progrés", ja que fa patir les persones amb sensibilitats diferents, atacant les llibertats individuals. Les crítiques que va rebre van ser ferotges, a vegades traspassant el llindar del racisme al recordar que era mig brasiler. Poques setmanes després, els crítics el veien escoltar l'himne nacional de Noruega després de guanyar la Copa del Món en la modalitat d'eslàlom.

Del futbol a les pistes

Per entendre el Lucas, cal entendre la seva vida. Quan va complir 22 anys, va explicar que s'havia canviat de casa 21 cops. Primer, obligat pel destí familiar. Després, per decisió pròpia, ja que un cop acaba la temporada de neu, en lloc de comprar-se una casa prefereix veure món, viure en altres ciutats i explorar altres passions com la música i la moda, fent de DJ i dissenyant la seva pròpia roba. "Quan tenia tres anys els meus pares es van divorciar. La mare és brasilera i va portar-me al Brasil. Però després el meu pare va aconseguir la meva custòdia a Noruega", explica. De menut, ja parlava noruec, anglès i portuguès. I amb els seus rínxols brasilers, somiava ser Ronaldinho Gaúcho, un dels seus herois, en equips de futbol de barris d'Oslo. Però el pare era un enamorat de l'esquí i va endur-se el seu fill a voltar món per esquiar. Res seriós, era més amor per la muntanya que una aposta per fer del seu fill un campió. La seva feina li permetia treballar amb un portàtil, que instal·lava sempre a prop de les pistes, fos als Estats Units, l'Argentina o Suïssa. Per al pare era un estil de vida ideal, però al petit Lucas va afectar-lo, ja que "no tenia arrels, sempre era el noi nou a la ciutat, que un cop s'adaptava marxava de nou": "Va afectar-me. Al final vaig decidir que no havia d'adaptar-me tant i intentar ser jo mateix". Una de les portes per expressar-se seria l'esquí.

Cargando
No hay anuncios

Quan no tenia ni 10 anys, el Lucas va entrar en una escola d'esquí a prop d'Oslo on tots els nens eren de diferents racons del país. Aquell estiu el pare el va dur a esquiar a Àustria durant unes vacances, ja que hi havia un torneig amb gent de tot el món. Al Lucas li va agradar aquell ambient cosmopolita, ple de gent de tot el món amb les seves històries i una passió en comú, la neu. La pilota va començar a quedar lluny, així com els somnis de ser com Ronaldinho. Va descobrir que volia triomfar a l'esquí i ser només ell mateix, el Lucas Pinheiro Braathen. Amb 18 anys, ja va ser subcampió nacional i el quatre vegades campió olímpic Kjetil André Aamodt va aconsellar a la federació que apostessin per ell. En el seu debut a la Copa del Món quatre mesos després, ja va ser aconseguir pujar al podi. Quan la premsa li va demanar que es presentés al públic internacional, va respondre: "Soc la pròxima gran sensació de l'esquí". Tenia raó, tot i que va ofendre molts noruecs conservadors amb la seva autoestima alta.

Cargando
No hay anuncios

Una constel·lació de referents fora les pistes

El Lucas admet que a vegades el seu temperament li va en contra: "Si no aconsegueixo alguna cosa que realment vull, puc ser molt destructiu". A l'esquí de Noruega, on els vells campions són reverenciats i el sistema per formar nous campions funciona, el Lucas semblava no encaixar. Quan li preguntaven pels seus referents, en lloc de dir altres esquiadors deia músics, pintors o, per exemple, Steve Jobs. "És el meu model a seguir perquè es va resistir a les estrictes regles que dominaven la indústria informàtica conservadora de l'època. Va esclatar i va defensar allò en què creia", explica. La premsa, però, insisteix a demanar-li per referents dins de l'esport. Així que ell en va escollir un. Però tampoc era un esquiador, era l'exjugador de bàsquet nord-americà Dennis Rodman. "Jugava a l'equip de bàsquet més gran del món, els Chicago Bulls, i tenia els ulls de tot el món posats en ell, però no li importava. Al cap i a la fi, era ell qui havia de fer els rebots, i no pas els periodistes, l'entrenador o els aficionats. Ho veig igual. Familiars, entrenadors, professors, federacions... tots opinen. I cal escoltar-los a tots. Però has de decidir per tu mateix, perquè al final només tu pots guanyar una cursa. Al final et quedes sol quan toca baixar la pista", diu.

Cargando
No hay anuncios

I com Rodman, el Lucas vol ser lliure fora de la pista. I com Rodman, vesteix i es pentina com li agrada, encara que el critiquin. Aficionat a la moda, va penjar una fotografia a Instagram lluint una faldilla llarga. La xarxa es va omplir d'atacs homòfobs. Ell va respondre pintant-se les ungles amb els colors de la bandera de l'arc de Sant Martí. Malgrat que mai ha volgut explicar si és homosexual o bisexual, sí que defensa la llibertat de cada persona per viure la seva vida tal com ho senti. "M'agradaria canviar això, a Noruega i l'esquí. Ser una inspiració per a algú, com per exemple per a un nen que vulgui pintar-se les ungles. Que un nen que vulgui vestir-se de manera femenina pugui atrevir-se a fer-ho. O prendre una determinada posició política, encara que la gent que l'envolti no comparteixi la seva opinió. El món de l'esport és sovint molt conservador, estricte, limitat", defensa.

Cargando
No hay anuncios

Braathen, que és ambaixador d'Atomic, la marca de roba austríaca amb qui ha connectat pel compromís per l'ecologia i la qualitat, no deixa de millorar a la pista amb 23 anys. Tot plegat, mentre el soroll a les xarxes es fa més gran. "Sempre rebo insults per la meva manera de vestir, per les ungles o el pentinat. Diuen que semblo una noia, m'insulten. Normalment, ho ignoro. A vegades gaudeixo dels insults, altres cops necessito no mirar les xarxes", explica un jove que es refugia en l'art, comprant quadres i fotografies a exposicions. De fet, després de fer amistat amb joves pintors, s'ha adonat que potser ell també s'expressa artísticament a les pistes d'esquí. "El camí que em porta a la victòria és una mena d'obra d'art. Estar al capdavant de la classificació al final d'un torneig és pura alegria, ja que per arribar-hi recordo la meva vida, l'educació que vaig rebre. La meva trajectòria cultural. Els meus amics. Els meus pares. Les escoles a les quals vaig anar. Sí, el resultat final és la pintura que tothom mira, però darrere hi ha un llarg viatge format per moltes petites pinzellades". El seu viatge continua.