Jorge Lorenzo Un campió fet a si mateix que lluita per treure's la fama d'arrogant Marc Márquez D'una moto amb rodetes a guanyar dos Mundials

Jorge Lorenzo ja anava en moto fins i tot abans de néixer. La seva mare, María Guerrero, treballava a Palma en una empresa de missatgeria i repartia els paquets en un petit ciclomotor... fins que es va assabentar que estava embarassada. Quan va tenir el petit Jorge, la María el portava a la llar d'infants amb la Vespa que s'havia comprat i ell, instal·lat a la part del davant, gaudia del viatge diari. El seu pare, Chicho, també era -i és- un malalt de les dues rodes. A més de mecànic, també va ser pilot de motocròs i ara dirigeix una escola per intentar trobar futurs cracs com el seu fill. De fet, Chicho, quan Jorge tenia només tres anys, ja el va pujar a una minimoto. Al petit Jorge li agradava jugar a futbol i pintar, però es va decidir per les motos quan, als 14 anys, va abandonar la seva Palma natal per venir a Barcelona de la mà de Dani Amatriaín, que va ser el seu representant fins fa tres anys. Allò el va fer madurar abans d'hora i li va generar un caràcter fort amb el qual es baralla cada dia per intentar, de mica en mica, obrir-se a la gent i treure's aquesta fama d'arrogant. Amb Amatriaín va aconseguir debutar al Mundial de 125 cc fa deu anys, amb Derbi, precisament el dia del seu 15è aniversari. La relació amb el seu pare es va deteriorar l'any 2006 i, tot i que no passa pel seu millor moment, Lorenzo reconeix que sense el seu pare no hauria arribat on és ara. Per això li va dedicar el primer títol de MotoGP l'any 2010, dos anys després de debutar a la categoria reina. De fet, el seu debut no va ser fàcil. La seva empenta li va jugar males passades en forma de caigudes. Però durant els períodes de recuperacions va poder pensar, reflexionar sobre la seva carrera. Ahir, a Phillip Island, va certificar que aquell triomf del 2010 no va ser fruit de la casualitat i va sumar el seu segon Mundial.

Amb quatre anys, Marc Márquez va demanar una moto als Reis. Però no una moto de joguina, volia una moto de benzina. El seu pare, el Julià, va fer realitat el somni d'aquell marrec, que a aquella edat ja era un cul inquiet. Quan van tenir la moto a casa, li van muntar dues rodetes laterals i el Julià, quan tenia temps, s'emportava el petit Marc a camins de terra perquè aprengués a pilotar-la. En veure que no ho feia malament, va apuntar-lo a participar en una cursa i, com que el nen s'ho va passar bé, aquella cursa la va seguir una altra, i després una altra... fins que fa dos anys va caure el títol de 125 cc i ara, a la segona, el de Moto2. Poc pensava segurament el seu pare que ara el faria patir tant sobre la moto, mentre ell gaudeix de les curses en grup, amb les grans remuntades i amb triomfs d'aquells que es recorden, victòries de campió. Aquest segon títol és el premi a la constància. La del seu pare, que sempre va creure en el talent d'aquell nen menut de qui reien a l'escola perquè no creixia al mateix ritme que els altres; la d'Emili Alzamora, que ben aviat va veure en ell un futur campió i l'ha anat tutelant des dels inicis, i la seva, ja que després dels problemes de visió que va tenir després de la caiguda de l'any passat a Sepang i d'una pretemporada per oblidar, Márquez s'ha sobreposat a tots els obstacles. Se'l considera un dels més grans talents dels últims temps i Shuhei Nakamoto, vicepresident de HRC, no l'ha volgut deixar perdre.