El futbolista que va derrotar el càncer i l'alcoholisme abans de triomfar

BarcelonaEl botxí del Barça a les semifinals de la Champions, Francesco Acerbi, no és un paio normal. "Jo? Jo he viscut mil vides", ha arribat a dir el veterà defensa de l'Inter de 37 anys. L'autor del gol de l'empat en l'últim minut de partit –i que va forçar la pròrroga– és un d'aquells jugadors emprenyadors que sol travessar certes línies quan juga. Als quarts de final, en lloc de celebrar la classificació va anar a riure's a la cara de Thomas Müller en un gest poc esportiu. Contra el Barça va passar-se les semifinals intentant treure de polleguera Lamine Yamal amb tàctiques brutes. Els rivals no el poden ni veure i l'afició de l'Inter l'adora. Les crítiques no li fan ni pessigolles, ja que ell ha estat a l'infern, com sol dir.

Acerbi vol guanyar com sigui la Champions, el gran títol que li falta. I així ha aconseguit arribar a la final de dissabte contra el PSG, sent una peça clau d'un equip en què els de la direcció esportiva el volien fora fa uns mesos, perquè creien que ja era massa veterà. El defensa llombard els va demostrar que no tenien raó jugant a un nivell prou alt al costat de Bastoni. Quan juga intenta guanyar el temps perdut, ja que durant bona part de la seva carrera, Acerbi va equivocar-se molt. I ho explica ell mateix. "Vaig ser bastant idiota, en lloc d'estimar el futbol em vaig fer mal sortint massa de nit. Tenia un problema", recorda. Aquest problema té un nom: alcoholisme.

La carrera d'Acerbi és sorprenent. Fins que tenia 22 anys jugava a categories modestes. Format al Brescia, va passar per equips com el Pavia o el Renate, fins que va rebre una oferta per jugar a la Segona Divisió amb la Reggina, el club de Reggio de Calàbria. Tenia 22 anys. Va jugar un bon any que li va permetre saltar a Primera amb el modest Chievo de Verona, un club gairebé sense aficionats que fitxava barat i venia car. Acerbi va consolidar-se com un defensa que podia jugar de central o lateral molt físic i agressiu, a vegades violent. Jugar bé li donava energia i temps més tard, el 2012, fitxaria pel Milan. Tenia 24 anys i en dues temporades havia passat de la quarta categoria del futbol italià a jugar la Champions.

Semblava que tot podia anar bé, ja que de menut Acerbi era aficionat del Milan, precisament. Però aquells mesos va morir de malaltia el seu pare, que sempre l'havia ajudat. No va reaccionar bé a la pèrdua. Tampoc a la fama de ser al Milan. Es va perdre a la nit milanesa i, tal com ha admès, "molts cops arribava a l'entrenament encara begut". "No havia dormit. Però com que era fort i jove, el cos aguantava", deia. El seu rendiment, però, no era prou bo per jugar al Milan, així que va acabar al Sassuolo, on a l'examen mèdic previ li van detectar un tumor al testicle esquerre. Com que era benigne, va ser operat i en tres setmanes ja entrenava de nou. "No va afectar-me gens. No li vaig donar importància i seguia sortint massa de nit. Tenia un problema amb la beguda", recordava a la revista l'Ultimo Uomo. Però uns mesos més tard li van trobar un tumor al testicle dret després que donés positiu per dopatge al final d'un Càller-Sassuolo. Les proves van demostrar que tenia alterats molts indicatius i quan es va fer una exploració, es va veure que no era dopatge: era un càncer maligne.

"El càncer va ser la meva sort"

Ara sí que calia quimioteràpia. "Estava tan descentrat que ni així vaig reaccionar, inicialment. Seguia sortint de nit quan m'estaven fent el tractament. No aconseguia deixar l'alcohol, només pensava en sortir", diu. El càncer, però, era dur. I per derrotar-lo li va tocar patir, en una època en què va anar entenent que havia de canviar d'estil de vida. "El càncer va ser la meva sort, si no l'hagués tingut no hauria canviat", defensa. "Un any després de la meva malaltia, em vaig despertar amb un atac de pànic. Vaig començar a pensar en totes les preocupacions que vaig donar als meus pares, les oportunitats que tenia desaprofitades, les nits d'excessos. Aquell matí vaig tenir por de la meva pròpia ombra. Vaig anar a un especialista que em va ajudar a superar les pors", ha explicat Acerbi, que va canviar molt durant el llarg tractament per superar la malaltia.

Acerbi es va convèncer a ell mateix que encara era prou jove i tenia tota una carrera al davant. Va entendre que era a temps per a una redempció. Va derrotar el càncer i va començar a convertir-se en una mena de guerrer obsessionat a cuidar-se i estar fort. Cada coneixement nou que aprenia se'l tatuava, ja fos una frase de Paulo Coelho, una dita popular, una frase d'Albert Einstein o un lleó gegant. El seu cos tot tatuat és una mena d'atles del seu món, on es barregen idees d'autoajuda senzilles amb entrenaments físics.

Així doncs, va poder tornar a jugar dotze mesos després i fitxaria per la Lazio, on el seu nivell seria tan alt que va fer-se lloc a la selecció italiana, amb la qual guanyaria l'Eurocopa. I finalment va arribar la trucada de l'Inter, el club que no li agradava de petit, ja que era del Milan. Però va acceptar, perquè volia guanyar títols. Volia gaudir del futbol molt més que en la seva primera experiència a Milà. I per fer-ho estava i està disposat a ser antipàtic o dur. Acerbi viu cada partit al límit, conscient que, ja veterà, cal valorar cada moment de la vida.