Motor
Esports05/01/2023

El Dakar abans del Dakar, quan encara era una aventura

El fundador de la prova, Thierry Sabine, va inspirar-se en un ral·li ara oblidat que començava a Abidjan i acabava a Niça

BarcelonaL'estiu del 2005, el capità d'un vaixell que feia el trajecte entre el port francès de Sète i Alger va demanar per megafonia si hi havia algun metge a bord, ja que un home de 69 anys s'acabava de desplomar. Malgrat els intents per salvar-li la vida, Jean-Claude Bertrand va morir víctima d'un atac cardíac. Les autoritats franceses van repatriar el cos des d'Algèria, i van veure al passaport del difunt que havia conegut tota l'Àfrica. Poca gent sabia qui era Bertrand, un enamorat de l'Àfrica que havia estat clau en el naixement del Ral·li Dakar.

El ral·li més famós de tots viu enguany la 45a edició, però ja fa molts anys que no pot fer-se a l'Àfrica, on va néixer, per culpa de la inestabilitat política als deserts que durant dècades van posar a prova els pilots més valents del planeta. "Poc s'assembla el que es viu ara amb aquelles èpoques. La tecnologia ha fet que sigui més segur, que un pilot ja no pugui estar tres dies perdut. Fer-lo a l'Aràbia Saudita, com es fa ara, deu ser bonic, però si no és a l'Àfrica... no és el Dakar", es queixa el pilot italià Edi Orioli, campió tres cops als anys 80 i 90. "Era una època d'aventurers, de gent que havia conegut el desert africà d'una forma que ja mai més es viurà", afegeix, fent referència a persones com Bertrand. Sense ell no existiria el Dakar, tot i que aquesta prova d'alguna manera li va pispar la glòria, ja que abans del París-Dakar va existir l'Abidjan-Niça, el seu ral·li.

Cargando
No hay anuncios

El pare del Dakar

Nascut a París el 1936, Jean-Claude Bertrand va anar a viure a Abidjan, a la Costa d'Ivori, el 1952. Uns familiars hi tenien una plantació i ell va acabar al volant d'un vell camió Dodge transportant cafè i plàtans. Bertrand encara no era major d'edat i ja sabia conduir per les pistes de terra de la selva ivoriana, llavors encara una colònia francesa. Quan tenia temps lliure, comprava vells cotxes i els arreglava per fer curses pel país. Li agradava tant la velocitat que va començar a assistir a ral·lis a França. Primer com a espectador, després com a pilot. I el 1968 va decidir crear la seva pròpia prova, el Ral·li Bandama. Aquesta prova es feia a través de les pistes obertes de la selva tropical ivoriana i Bertrand volia que fos el ral·li més dur del món. En aquella època, a Kènia existia l'East African Safari Ral·li, una prova creada pels britànics Eric Cecil i Neil Vincent en honor de la coronació d'Elisabet II. Els britànics deien que era una prova com cap altra, per la bellesa dels paisatges i per la seva complexitat. Però Bertrand els pisparia la glòria amb el seu ral·li ivorià, que entraria al calendari del Campionat Mundial de Ral·lis el 1978 gràcies a una fama aconseguida en part per l'edició del 1972, quan cap dels participants va poder acabar la prova. El fang, la humitat, la pols i la poca visibilitat a dins dels boscos tropicals feien d'aquesta prova tot un repte que va anar atraient pilots i patrocinadors. Bertrand, però, sempre en volia més. Quan el seu ral·li ja havia entrat al calendari oficial, va pensar en una nova prova. Com que llavors la següent en el calendari era la de Montecarlo, el 1974 va tenir la pensada d'anar en cotxe des d'Abidjan fins a Mònaco. Parlant amb amics i pilots apuntats a la prova ivoriana va convèncer 15 valents per intentar fer aquell trajecte. No ho van assolir, ja que es van quedar sense gasolina en un món que vivia la famosa crisi del petroli.

Cargando
No hay anuncios

Aquella aventura va excitar tant Betrand que va posar fil a l'agulla per crear el 1975 el ral·li més ambiciós del moment: l'Abidjan-Niça. S'hi van apuntar més de 50 participants entre cotxes i motos. Menys de 10 van poder completar un trajecte iniciat el 25 de desembre i finalitzat l'11 de gener del 1976, després de creuar el desert del Teneré. I seria aquí on en la segona edició, el 1977, Bertrand va patir de valent quan un pilot de motos francès va estar tres dies desaparegut. Al final el van trobar amb vida: era Thierry Sabine. Aquella aventura, en lloc d'espantar Sabine, el motivaria a crear un altre ral·li, que anava en direcció contrària, de nord a sud: el París-Dakar. Sabine tindria la sort de cara, ja que la seva prova es va inaugurar el 1979, un any en què Bertrand no havia pogut organitzar l'Abidjan-Niça perquè havia estat ocupat intentant crear una associació mundial de ral·lis, sense sort.

El Dakar, un èxit imparable

La sort va girar l'esquena a Bertrand, que ja no va poder aturar el fenomen del Dakar. Sabine li havia pispat la glòria amb una prova que va ser un èxit des de la seva primera edició. Nascut el 1949 a prop de París, Sabine era fill d'un dentista i una prestigiosa antiquària. A casa no els faltava de res, però ell utilitzava els diners per comprar-se velles motos per participar en ral·lis. Inicialment també pilotava cotxes en proves de resistència sobre asfalt, com les 24 Hores de Le Mans, però de mica en mica es va anar decantant pels ral·lis. “Vaig quedar-me sol al mig del desert. Sense rellotge, sense saber on era ni poder-me comunicar. Durant dos dies vaig caminar. El sol em feia tornar boig, no hi havia ombra, era una sensació terrible. Vaig adonar-me que la meva vida estava plena de coses superficials”, recordava Sabine dels seus dies perdut al Teneré. La primera edició va començar un 26 de desembre del 1978 a la plaça del Trocadero de París amb 170 participants. Sabine tenia prou caràcter per entendre’s amb les poblacions locals, per encisar els aventurers més durs i per seduir gent de classe alta perquè patrocinessin la prova. En una època sense navegació, participar en el Dakar era una bogeria que et podia costar la vida. Sabine convidava gent famosa per potenciar la prova, com el seu amic Daniel Balavoine, un cantant de moda. El 1982 el fill de Margaret Thatcher es va apuntar al Dakar i va acabar perdut tres dies al desert. Va ser el millor anunci publicitari per al ral·li. Tant, que després van apuntar-s’hi els prínceps Albert i Carolina de Mònaco. Les noves tecnologies permetien fer arribar imatges de televisió d'una prova que va connectar amb milions de persones.

Cargando
No hay anuncios

"El Dakar era una aventura. Necessitaves portar diners en efectiu, perquè et podies quedar sol. Quan tenies problemes et portaven a un poblat i d'allà en sorties com podies. Era diferent de les proves actuals, i podia ser un infern, però era una aventura", recordava a l'ARA el primer català a participar-hi, Joan Porcar, que era a l'organització de la prova quan el 2008 va deixar d'arribar a Dakar per culpa de la inseguretat al desert del Sàhara. Sabine, per sort, no ho va veure. El francès va perdre la vida el 14 de gener del 1986, quan controlava la 14a etapa de l'edició d'aquell any. Durant el dia ell i Balavoine havien supervisat la instal·lació de bombes d’aigua en un poblat local, ja que sempre volia ajudar la població local. Quan s’acostava la nit van decidir tornar al campament base abans que els agafés una tempesta de sorra. Però l’helicòpter que els duia va topar amb una duna i tots van perdre la vida. Sabine no va veure com tot començava a canviar el 1992, quan amb l'arribada del GPS van apuntar-se a la prova pilots que ja no necessitaven entendre el desert africà. La tecnologia va anar canviant un ral·li que ha acabat allunyat de l'Àfrica. Segueix sent una prova molt dura, però ja no té res a veure amb els somnis de Bertrand i Sabine.