Bartomeu, culpable
No deixa de ser curiós que els arguments que van portar Sandro Rosell i companyia a engegar l’acció de responsabilitat contra la junta de Joan Laporta el 2010 siguin similars als que ara utilitza el president per atacar l’herència de Josep Maria Bartomeu. Aleshores, els de la bandera del seny d’Esade van treure a passejar la seva superioritat inquisidora del control financer establint un canvi als estatuts per castigar les futures juntes malbaratadores. Amb una voluntat exemplaritzant evident, volien assegurar-se que qui no gestionés bé les arques del club en pagués les conseqüències. Qui els havia de dir que serien –en part– ells mateixos els que portarien el Barça a la ruïna i l’enfonsarien en la crisi més profunda de la seva història!
Enmig d’aquest escenari, és surrealista imaginar el moment en què Bartomeu es va llevar i, després de cruspir-se el bol de cereals, va arribar a la conclusió que era bona idea fer pública una carta per fiscalitzar Laporta. ¿Potser va pensar que la setmana de la sortida plena d’incògnites de Messi era genial per agafar-lo a contrapeu? Error. Li va posar en safata l’ocasió perfecta per disparar contra un enemic reconeixible, triomfar amb la seva capacitat imbatible d’oratòria i exposar unes xifres monstruoses i alguns modus operandi que ja estan en mans de la justícia. Bartomeu li va fer un favor perquè, de fet, li serveix de coartada per a tot: la gestió que el precedeix és tan terrorífica que s’ha convertit en un escut inesgotable per justificar tot el que passa des del 17 de març. Faci el que faci Laporta, difícilment podrà ser pitjor que el cràter estèril que li han deixat. La culpa és dels altres: aquest relat ja el té guanyat.
Per tot això, es complica la tasca d’analitzar la capacitat que pot tenir per treure el club del pou i el marge de maniobra real de les seves responsabilitats. A hores d’ara, el cert és que ningú sap com es podrà sortir de la fallida ni quin model d’institució quedarà després de la reconstrucció. L’aval ja va provocar desajustos en l’equilibri de poders, s’ha mantingut un entrenador que no volien, no s’han explicat les obligacions de la Superlliga, el president evita parlar del seu company d’àpats Florentino Pérez i no hi ha una crònica definitiva sobre l’adeu de Messi. La llosa de Laporta és haver provocat tantes expectatives i emocions durant la campanya electoral quan el material que tenia entre mans era tan sensible. Això sí: mentre qui intenti tocar-li el voraviu sigui Bartomeu, està salvat.