El Barça de Flick: i ara què?

BarcelonaEl Barça ja és campió de Lliga. Ho és per 28a vegada gràcies a un equip que ha reconnectat amb la seva afició. Ho és, també, gràcies a un entrenador alemany que ben pocs coneixien més enllà del 2-8 a Lisboa. Hansi Flick ha tancat aquelles ferides fent competir el Barça a Europa per primera vegada en molts anys i, recollint el llegat de Johan Cruyff, ha sabut construir un equip valent, desacomplexat, atractiu i guanyador.

Valent perquè la proposta del Barça s'ha fonamentat en una línia defensiva altíssima. Perfectament calibrada pels centrals titulars, Cubarsí i Iñigo Martínez, ha grinyolat més quan un d'ells ha sigut baixa. Normal, falta de pràctica i, en el cas d'algun jugador, com Araujo, de concepte. El Bayern de Flick també jugava amb la línia altíssima, però ho feia d'una manera més salvatge. Boateng i Alaba confiaven en les seves capacitats condicionals per atrapar els rivals que corrien a la seva esquena, i també tenien la xarxa de Neuer, de manera que no necessitaven tanta sincronia. Defensar tan amunt amb centrals que no són especialment ràpids ni potents per corregir metres cap endarrere té un mèrit extraordinari. La temporada de Cubarsí i d'Iñigo és per treure's el barret.

Desacomplexat perquè cap equip ha pogut dominar mentalment el Barça. Els de Flick han jugat com si ho fessin al pati de l'escola. Els veies gaudir, esprement cada minut, com si el resultat fos una entelèquia i els gols encaixats una gràcia més de l'espectacle. El Barça ha jugat com Alaba quan es va marcar el gol en pròpia porteria a Lisboa que suposava l'empat: amb un somriure.

Atractiu perquè hem vist un equip que defensava amunt i cap endavant, un conjunt coordinat a l'hora de pressionar a camp contrari i ofegar la sortida del rival, un Barça voraç per aplicar aquesta pressió de manera sostinguda i per buscar, sempre, la porteria contrària. En l'apartat individual, també és un goig veure el nivell de jugadors com Pedri o Lamine Yamal, la temporada de Raphinha o Kounde, les aparicions de Casadó o Gerard Martín i la maduresa competitiva de futbolistes sovint bescantats, com Eric Garcia. De fet, tots els jugadors, o gairebé tots, han rendit de manera formidable.

Guanyador perquè, evidentment, el Barça ha guanyat Lliga i Copa (sí, també la Supercopa), però, sobretot, i títols a part, perquè la mentalitat ha sigut aquesta. En aquest sentit, l'ex del Bayern ha sabut transmetre la seva essència i experiència a la plantilla. I el Barça de Flick ha sigut, també, un equip emocional. Ha tornat a connectar amb la gent i ha fet que els seus seguidors tornessin a sentir-se orgullosos del futbol que feien els seus. Amb un gran nucli de jugadors de la casa, el sentiment de pertinença i la identificació estan assegurades.

I ara què?

El mateix Hansi Flick deia després del duel contra l'Espanyol que la temporada ha sigut molt bona, però que encara poden fer les coses millor. Molts no es treuen del cap el desenllaç del partit al camp de l'Inter de Milà i, en general, la gestió dels resultats favorables. Aquí hi ha marge de millora, però ja podem avançar que aquesta millora no implica renunciar a la idea que t'ha permès construir tot això. No, el Barça de Flick no acabarà els partits tancat a l'àrea. No ho voldrà fer mai, això, en tot cas t'hi pot empènyer algun rival.

Gestionar millor determinats escenaris exigeix créixer encara més amb pilota i dominar els ritmes. Cal tenir la calma, la serenitat, la qualitat i la visió per veure quan cal una cosa i quan és hora de fer-ne una altra, però sempre amb pilota i amb la intenció de ser un equip actiu. I també cal un grau més d'experiència en algunes accions. De vegades no passa res per fer una falta tàctica i frenar el contraatac de l'altre equip.

Millorar no vol dir establir un Pla B, sinó perfeccionar l'A. És allò que sent Flick, allò que viuen els jugadors i allò que dona identitat futbolística al club.