12/02/2021

L'autocompassió de Neymar

Consti que he sigut un rendit admirador de Neymar des dels seus inicis al Santos, que vaig pensar que el Barça l’encertava fitxant-lo per convertir-lo en l’hereu de Messi i que fins i tot vaig entendre el brasiler –llevat de les formes– quan va fugir al PSG perquè ser cap de cartell era l'única manera de ser reconegut com el millor futbolista del món. Però la realitat és que, per un all o per una ceba, no se n’ha sortit.

Si el que buscava era reconeixement, el salt a la lliga francesa era un moviment arriscat, sobretot perquè això l’obligava a petar-ho a la Champions. Però les lesions li han impedit sistemàticament ajudar el seu equip a regnar a Europa, llevat de la temporada passada, l’única en què el físic l’ha respectat i van poder plantar-se a la final contra l’intractable Bayern.

Cargando
No hay anuncios

Les virtuts futbolístiques del Neymar del PSG no només estan intactes respecte al futbolista que va marxar el 2017, sinó que han millorat. No té la contundència de Messi a l’hora de decidir partits, però sí la capacitat per desequilibrar-los, per fer girar tot el joc al seu voltant i per fer la vida més fàcil als companys. Vaja, que continua sent un crac. El que, des de la distància, trobo que ha involucionat és el vici d’autoexcusar-se i el costum d’autocompadir-se quan van mal dades.

El Neymar del Barça era un futbolista valent, fins i tot un punt temerari, que no dubtava a desafiar, amb la pilota com a arma, els rivals que l’atonyinaven. Hi ha qui hi veia provocació, però jo hi percebia rebel·lia. El d’ara es lamenta de la duresa dels rivals i es queixa de la falta de protecció dels àrbitres francesos.

Cargando
No hay anuncios

És cert que el brasiler té una manera d’entendre el futbol que el converteix en una diana per a les trompades, i també que algunes li han provocat lesions greus i inoportunes, no només a la Champions, sinó que també li han estroncat les participacions als dos últims Mundials. Però, novament des de la llunyania, fa la impressió que l’ordre de la seva vida no ha evolucionat en paral·lel al seu talent futbolístic.

Em sabria greu que, quan acabi la carrera de Neymar, el recordem més pel soroll que ha generat que per l’art que ens ha regalat. Als 29 anys, encara és a temps de corregir-ho. Del que no tindrà temps és de tornar dimarts al Camp Nou, on deixarà un buit futbolístic proporcional al benefici que la seva absència genera al Barça, que veu sobtadament com l’eliminatòria s’iguala. Ves per on, quatre anys després, Neymar pot tornar a ser decisiu –ara per omissió– en un Barça-PSG.