ELS NOMS DE L’ESPORT

Perfil del Director General Esportiu del Sevilla, ‘Monchi’

Enric Jové escriu sobre Ramon Rodríguez Verdejo

Ramon Rodríguez Verdejo és un gran desconegut per al gran públic, però Monchi és segurament el director esportiu més mediàtic. Si parlem del Monchi porter de futbol, parlem d’un jugador que no va passar a la història, tot i que va jugar tota una dècada al Sevilla. Aquell suplent d’Unzué, que estudiava dret mentre coneixia totes les banquetes de Primera i Segona Divisió, vocacionalment volia ser polític, però, un cop retirat, va pensar que, després de futbolista, la carrera de servidor públic no seria la millor opció.

Quan els que no el van veure jugar li pregunten com era fent de porter, contesta amb contundència: “Soc millor director esportiu”, professió a la qual va arribar més per accident que per currículum. No tenia vocació ni ho havia meditat, però era un home de club que es va trobar als despatxos d’un Sevilla en hores baixes sense tenir cap manual per saber com operar. Recorda que en aquelles oficines no hi va trobar informes, perquè ni tan sols hi havia calaixos a les taules. Una explicació de la infraprofessionalització en què es trobava aquest càrrec fa pocs anys. D’aquest inici s’explica una de les seves grans filosofies vitals: has de viure acceptant el canvi de manera contínua, entenent que el canvi és trobar com obrir portes per reinventar-te contínuament.

Que curiosa que és la vida: el seu somni de petit, que era ser futbolista, li va fer viure el moment més trist de la seva vida, el descens del club que tant estimava. Per contra, ser director esportiu li ha fet viure els moments més màgics de la seva vida, si bé mai havia pretès ser-ho. Es defineix com un director esportiu de vestidor, encara que tothom el valora per la seva capacitat d’encertar-la en fitxatges de jugadors poc coneguts que triomfaran en els grans equips d’Europa en pocs temps. Explica que la clau en la recerca del talent és triar persones i no futbolistes, per després aconseguir establir-hi vincles de proximitat i convertir Sevilla en la seva terra adoptiva. Ho demostra sempre sent l’home que recull els jugadors a l’aeroport per donar-los la benvinguda. Els resultats es demostren amb la dicció andalusa dels jugadors un cop arrelen al territori. Tots reconeixen que Sevilla té un color especial. La geopolítica és part de la seva feina. Li costaria firmar un jugador d’un país en guerra o en crisi econòmica, ja que el futbol no és una realitat independent de la vida. Això fa que llegeixi el Marca, el Mundo Deportivo, l’ Expansión i El País cada dia. La seva relació amb la premsa és el lubricant necessari per transmetre el que desitja dels jugadors.

Només mentiria per preservar els béns més importants del club: els esportistes. La proximitat amb el vestidor li garanteix conèixer el discurs de l’entrenador i saber les percepcions de la plantilla en temps real. Reconeix que és imprescindible tenir ull clínic en la seva professió. Repeteix que el seu mèrit no és el d’un solista, sinó que és coral, i que en la construcció dels teus equips has de tenir més por de la incompetència que de la competència. Fa seva una frase de Jorge Valdano: “La paraula èxit només està davant de treball al diccionari”. Es descriu com una persona amb sort que no creu en la sort, sinó en la feina diària, però reconeix que l’esport és un joc d’atzar en què la sort té un paper capritxós.

Monchi és un llibre que s’explica per si mateix, tot i que ja té el seu manual, casualment anomenat El método Monchi, l’únic llibre de direcció esportiva del futbol que s’ha convertit en un bestseller. Diu que cal operar en un triangle que té tres vèrtexs: convicció, valentia i passió. Només podràs gestionar amb èxit en el món de l’esport si defineixes objectius assolibles i fas inventari de què tens per poder assolir-los. Exemplifica això explicant que les persones que dubten en fer passos per avançar viuen amb una sola cama.

Va fer un viatge d’anada i tornada a Roma, però va ser una etapa molt més curta del que hauria volgut. Conclusió que en treu: és més sevillista que director esportiu. Reconeix que encara viu el dol d’aquesta curta època que la Wikipedia qualifica com l’única taca en un expedient que meravella tothom. Dit això, en els dos hiperactius anys i mig a les riberes del Tíber va jubilar Totti (tremolant-li les cames al fer-ho), va revalorar la plantilla (venent, entre d’altres, Mohamed Salah, quin error) i va viure la mítica remuntada que va conduir a l’eliminació del Barça a la Champions. En la segona etapa al Sevilla s’ha trobat que els homes que eren la seva mà dreta i esquerra ja no hi són, ja que van decidir fugir al quedar-se orfes de pare professional. Per entendre la direcció esportiva, psicològicament parlant, segur que el va ajudar haver compartit vestidor amb Suker, Polster, Zamorano i Maradona.

El seu club viu instal·lat en el canvi continu: comprar, vendre, tornar a comprar, tornar a vendre... acceptant que les perles que descobreixes són transitòries. Els grans clubs d’Europa han arribat a seguir els membres del seu equip per descobrir qui anaven a fitxar en països llunyans. Entre les seves anècdotes sempre recorda que va perdre Van Persie quan l’holandès va demanar d’anar al lavabo abans de signar el contracte i no va tornar mai; al lavabo hi havia representants de l’Arsenal. O les dues reunions d’11 i 12 hores en què va estar parlant de futbol amb Marcelo Bielsa, sense aixecar-se d’una taula, sense poder fitxar-lo.

Creu que no seria bon director esportiu del Barça o del Madrid perquè s’avorriria amb tants diners per fitxar, però també perquè considera que els clubs grans no necessiten un director esportiu: només han de fitxar valors segurs, i per fer-ho no cal la seva figura, sinó un exjugador mític. Un personatge tan sevillista t’ho desmunta tot quan diu que ho és d’adopció, ja que de petit era matalasser. El seu món és dual, quan no pensa en el futbol ho fa en els Carnavals, com a bon gadità, fins al punt que la banda sonora de la seva vida són les xirigotes, que escolta fins i tot al cotxe). Un dels dies més feliços de la seva vida va ser quan va debutar al que considera el coliseu més important: el Teatre Falla de Cadis. Diu que té dues grans addiccions, després de deixar de fumar, la Coca-Cola i el telèfon mòbil. La mort d’Antonio Puerta és l’única experiència que no hauria volgut passar.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF