Pujar a Mart... en patinet

Elèctric, per descomptat. I Tesla, per a més senyes. La fantasia d’Elon Musk de colonitzar Mart és el súmmum de la tecnopastanaga que prefigura un futur desitjable, abastable i versemblant, i que, paradoxalment, provoca la despreocupació pel present i per la Terra. Quan el problema el tens al dit, qualque “geni” et farà mirar la Lluna. O Mart.

No viurem a Mart. Repetir-ho produeix un plaer especial. Prova-ho: no viurem a Mart. La raó és tan òbvia i tan elemental que fa vergonya explicar-la. Sort que Albert Burneko ho ha fet a Defector: Mart no té magnetosfera, ni atmosfera respirable, ni una forquilla tèrmica assumible, la radiació solar és letal, la construcció i manteniment d’una ínfima colònia esgotaria els recursos terrícoles...

Tant al pol Sud com al capcurucull de l’Everest, on les condicions són infinitament més favorables que a Mart, el procés de milers de milions d’anys de terraformació no ha aconseguit assentar-hi la més mínima forma de vida. Qualsevol pot entendre que aquests remots paratges terrestres no són escenaris viables d’un Pla B de la humanitat, tot i ser fins i tot acollidors en comparació al gèlid i socarrat no-res marcià.

Però mentre parlam del futur a Mart, el present de la Terra es difumina. La desigualtat, la immoralitat, l’emergència climàtica... passen a un segon pla. Banalització, infoxicació i postveritat són els pilars de la hipnocràcia, la suggeridora teoria de Jianwei Xun, el flamant filòsof generat per IA.

Entretenguts amb les vistoses juguetes espacials d’Elon Musk –SpaceX i les seves constel·lacions de satèl·lits Starlink–, hem normalitzat la privatització de la comunicació, la informació, el pensament, la investigació espacial, la seguretat nacional, la defensa militar... 

En el context de l’arrogant “diplomàcia” nord-americana i de la desavinença pública entre Trump i Zelenski, Elon Musk es va atrevir a amenaçar qualsevol temptació de discrepància: "Starlink és la columna vertebral de l'exèrcit ucraïnès. Tot el front de guerra col·lapsaria si s'apagués". Així és. La gestió de l’artefacte, a més, és privada i pràcticament unipersonal. Un poder sòrdid, infinit, no auditat...

Som conscients de fins on hem cedit la nostra sobirania i abdicat de la nostra responsabilitat per la idolatria d’una internet vertiginosa que ens hipnotitza amb continguts il·limitats i gratuïts? Paradoxalment, però, cada cop ens creim més lliures. I més a prop de Mart.

La marcianització s’ha estès. La política, en gran part, ha esdevingut marciana. Funciona agitant consignes i utopies. I sempre tan al marge de la realitat com sigui possible. La realitat s’obvia i ja no s’aspira a transformar-la. Només a relatar-la en benefici propi.

A ca nostra, l’estratègia de refugiar-se en el futur funciona amb una perícia inusitada. L’exponent més destacat és el Pacte per la sostenibilitat, que agita uns futuríssims acords sobre racionalització i contenció d’un model exhaust, mentre pitja desacomplexadament l’accelerador del creixement desbocat: amnisties urbanístiques, parcs fotovoltaics, ampliació mastodòntica del port i l’aeroport, més edificabilitat... En claudicar davant les exigències de Vox de “liberalització” del sòl, la presidenta Prohens va ser brillant: “En un territorio fràgil y limitado (fins aquí, bé) se tiene que aprovechar todo lo disponible (ai, Burt Lancaster...)”. 

Els projectes, els anuncis i les adquisicions estel·lars se succeeixen: Almallutx, Gesa, la plaça Major... Els projectes antics, en canvi, s’eternitzen: antiga presó, baluard del Príncep, Son Dureta, Son Busquets...

La Conselleria d’Educació ha presentat un Pla d’Infraestructures que preveu invertir 600 milions en la construcció de 77 centres i ha anunciat un pompós “Districte de les Arts” –sis infraestructures, 20.000 m2, 70 M€. Els responsables parlen de “revolució”, però en realitat cap d’aquests projectes passaran la fase “de paper” en aquesta legislatura. Mentrestant, en el món real, el conseller Vera acaba de fulminar 450 places noves que havia d’oferir el CEIP Tramuntana i ha enviat a Liorna els 300 alumnes “reals” de Secundària i Batxillerat de l’IES Politècnic.

Prohens havia promès no ser una “presidenta PowerPoint”. Ho ha aconseguit. Ella és la “presidenta Rénder”. Les seves fantasies virtuals són més elaborades. En destaca especialment el “futur” tren de Llucmajor. Sis mesos després de l’anunci i sense haver superat la fase de projecte incipient, el pressupost estimat ja ha augmentat més de 100 milions i ara preveu soterrar el 33% de tot el traçat.

Per valorar la viabilitat dels projectes i la versemblança de la temporalització, aportarem una sola dada de contextualització: Cort es demora fins a dos anys per tramitar una simple llicència de gual permanent. A aquest pas, primer arribarem a Mart.