Mares, acabem amb el patiment
Quan els fills són petits les mares que els vàrem parir, i les que no els vàrem parir, hem de fer front a una esclavitud que en cada generació d’infants és més dramàtica i dolorosa. L’oci dels nostres petits monstres ens encadena i ens du a situacions que mai no hauríem pensat viure. Em trob en un moment en què tot això ja ha passat, perquè els meus monstres són adolescents, i ho record de manera llunyana, com si realment no hagués passat. Si ho analitz amb calma, puc establir diverses categories de patiment.
En primer lloc, els aniversaris, propis o aliens. Has de preparar una activitat que sigui divertida, que no repeteixi les d’anys anteriors, has de comprar obsequis per als petits convidats, ser amable amb els altres pares, aguantar l’eufòria de la teva criatura, cantar quan arriba el pastís, sentir el mal a les galtes de tant somriure... Recordes quan eres petita, la teva mare untava paté i Nocilla a un pa de sandvitx i ja estava muntada la festa. Venien quatre o cinc companys de classe a casa teva i en una horeta i mitja partien, sense més complicacions.
Després ve el carnaval. L’escola t’envia un grapat d’instruccions, com si fos el programa d’estudis d’un màster de disfresses i, els anys de mala sort, et passes una setmana mirant què toca dur cada dia i preparant un nyarro que la teva criatura contempla amb estupor. A més a més, has de fer front a l’enemic: els progenitors motivats. Saben fer manualitats, compliquen encara més les propostes de l’escola i fins i tot s’ofereixen a participar en la desfilada, mentre tu encara estàs esbrinant què és la goma EVA i si la va inventar una dona amb aquest nom. Després hi ha el tema del maquillatge, perquè no saps maquillar i el teu fill s’assembla al Joker com si hagués ficat el cap dins d’un forn calent.
En l’apartat de sortides i excursions diverses, els parcs aquàtics són una de les fonts més grans de patiment que he tingut a la vida. Tenc vertigen, i pujar a les altures ja és un drama, però notar després com el meu cul aterra a una rampa i s’arrossega a tota castanya és una tortura que només he fet per bogeria d’amor. Mai no vaig poder obrir els ulls quan havia de fer aquells paperots. Recoman cridar mentre el cos es dirigeix a una piscina on ves a saber quanta gent hi ha pixat. Una vegada, vaig aconseguir que els meus fills estiguessin tan avergonyits dels meus crits, que no varen voler repetir –hi ha tobogans on no poden pujar tots sols, per desgràcia nostra.
El meu deure moral és passar del parc aquàtic a les atraccions de la fira del Ram. La més angoixosa: la granota. Puges a un lloc perquè et remenin, a fer voltes, a pegar bots sense cap objectiu –una situació del tot traumatitzant si tens les mames grosses. Qui va inventar aquest aparell de l’infern? Quin sentit té gaudir en una situació com aquesta? També em passava que, quan baixava, tardava una estona a caminar bé, mentre els meus fills se’n reien de mi: “Mira mamà! S’ha despentinat!”.