La frontera que encara divideix els docents: "A mateixa feina, mateix sou"

PalmaHi ha una frontera dins les escoles i els instituts que no es veu a les aules. No separa mestres de professors, ni Primària i FP de Secundària. És una lletra i un número: A1 o A2. Una classificació administrativa vinculada al nivell de titulació exigit per accedir als diferents cossos docents que, dècades després, continua determinant el lloc que ocupa cada professional dins la funció pública. Un mestre d’Infantil o Primària i un professor de Secundària tenen funcions diferents, especialitats diferents i treballen amb alumnes d’edats diferents. Però tots formen part d’una mateixa estructura educativa. La paradoxa és que la reforma universitària que va convertir les antigues diplomatures i llicenciatures en graus no va anar acompanyada d’una revisió equivalent dels cossos docents, un fet que ha generat una desigualtat organitzativa i, sobretot, salarial.

Abans del Pla Bolonya, la diferència tenia una explicació acadèmica: per ser mestre s'exigia una diplomatura, mentre que per accedir a Secundària calia una llicenciatura a més de la formació pedagògica. Els primers quedaven enquadrats en l’A2 i els segons, en l’A1. Amb Bolonya (aplicat de manera obligatòria a partir del curs 2010-2011) les diplomatures i les llicenciatures varen desaparèixer i varen ser substituïdes pels graus universitaris. El canvi de titulacions no va arrossegar el canvi de classificació. "Allò que si has fet diplomatura seràs A2 i si has fet llicenciatura seràs A1 ja no té cap sentit. Tothom ha de ser A1”, sosté Joan Crespí, del sindicat SIAU. Val a dir que encara hi ha prou mestres que són diplomats, un fet que obligaria l'Administració a fer equilibris per no provocar un esglaó entre els mestres amb aquests títols extints i els graduats: "A mateixa feina, mateix sou", sentencia Crespí.

Milers d'euros

La diferència no és només classificatòria. Té un preu. Segons la comparació retributiva amb les quanties del 2026 que serveix de base per a aquest reportatge, un docent A1 parteix amb 4.248 euros bruts anuals més que un A2 si es tenen en compte el sou, les pagues extraordinàries i la diferència inicial associada al cos. Els triennis amplien la distància. En una simulació homogènia de 35 anys cotitzats, mantenint constants les quanties del 2026 i incorporant els triennis cada tres anys, la diferència acumulada arriba als 172.205 euros bruts. No és el que necessàriament deixarà de cobrar un mestre concret: les carreres professionals són diferents i hi intervenen complements, promocions, destinacions i actualitzacions salarials. Però la simulació permet dimensionar què significa mantenir una diferència estructural durant tota una vida laboral.

I encara hi ha una altra frontera: la jubilació. D’acord amb les dades de l’STEI corresponents al 2026, l’haver regulador és de 51.311,65 euros anuals per al grup A1 i de 40.383,55 euros per a l’A2. Aquest és l’import de referència per al càlcul de les pensions dels funcionaris inclosos en el règim de Classes Passives. Amb 30 anys o més de servei, s’aplica el 100% de l’haver regulador, tot i que la pensió final està subjecta també al límit màxim establert per l'Estat cada any. Per això, els sindicats consideren que posar un pedaç a la nòmina no resol tota la desigualtat. Miquel Àngel Santos, d’Alternativa Docent, ho resumeix des de la perspectiva de la jubilació: “Els complements no compten a l'hora de retirar-se". Segons explica, una compensació salarial específica podria reduir la diferència mentre el docent és en actiu, però no tindria cap efecte sobre la pensió.

La reivindicació dels A2 ja ha intentat arribar a les institucions estatals. Santos explica que diversos sindicats varen dur la proposta al Congrés dels Diputats. La iniciativa va entrar a la Comissió d’Educació a través de Sumar. Però quan va arribar el moment de votar-la, no va prosperar. “El PSOE se'n va abstenir i no va tirar endavant”, afirma. A les Balears, mentrestant, la Conselleria d’Educació situa el límit fora de l’àmbit autonòmic. Demanada per si és partidària d’avançar cap a un cos únic o de mantenir la situació actual, no es posiciona: “Es regula per llei bàsica estatal”, diu.

El precedent de l'FP

Per a Santos, el principal obstacle per a una equiparació general és el cost. "Equiparar els docents d’FP és petit, però equiparar Primària i Infantil és molta pasta”, afirma. No és el mateix assumir la integració d'un col·lectiu concret que modificar la classificació de milers de mestres. La Formació Professional és precisament el precedent que els partidaris de la reforma utilitzen per defensar que el sistema ja ha demostrat que es pot modificar. Una part dels antics professors tècnics d’FP que complien els requisits de titulació varen passar al cos de Secundària (A1). Però encara avui hi ha especialitats en què conviuen docents amb classificacions diferents.

Miquel Estarellas, coordinador del Col·legi de Docents de les Illes Balears i procedent del cos de professors tècnics d’FP, ho ha viscut de prop. “Dins una mateixa titulació d’FP hi pot haver un professor que ve d’FP i és A2 i un que és enginyer i és A1, i fan la mateixa feina”, explica. El cas de l’FP introdueix, a més, una dificultat que va més enllà de Primària. Hi ha especialitats tècniques per a les quals tradicionalment no existia una titulació universitària específica. Estarellas posa com a exemple àmbits com la cuina i la restauració o la imatge personal. El sistema, per tant, ha anat adaptant els cossos docents a una realitat professional que no sempre encaixa amb l’antiga jerarquia acadèmica. “Al final tots som docents, independentment de l’etapa educativa”, defensa Estarellas.

L’STEI planteja una via intermèdia si la integració directa a l’A1 no es considera jurídicament possible. “Ja ho hem posat damunt la taula diverses vegades. Si normativament diuen que no es pot equiparar a A1: que paguin un complement perquè no hi hagi diferències entre A1 i A2”, diu Catalina Bibiloni. Per al sindicat, la qüestió també té una dimensió de política educativa: fer més atractiva una professió que afronta dificultats per incorporar-hi professionals.

El debat no obligaria necessàriament a crear un cos únic. Jaume Bonet és el director de l’IES Cap de Llevant de Maó i defensa avançar cap a una estructura docent integrada, però sense convertir aquesta fórmula en una condició indispensable. “Podem arribar a considerar una condició professional equivalent mantenint diversos cossos, o crear una estructura comuna amb especialitats”, planteja. Bonet introdueix una distinció que pot ser clau en una futura reforma: reconèixer professionalment de manera equivalent no significa necessàriament que tots els docents hagin de cobrar exactament el mateix. Les responsabilitats, l’antiguitat o les condicions del lloc poden justificar complements diferents. El que qüestiona és que la categoria funcionarial sigui, per si mateixa, l’element que estableixi una jerarquia entre etapes. “La nòmina d’un docent no hauria de dependre d’un grup salarial, sinó del que realment fa”, defensa.

Nou accés a la professió

La proposta de revisar el model també afecta les oposicions. Un dels arguments utilitzats per justificar la diferència entre cossos és que l’accés a Secundària té un temari molt més extens. Però Santos ho matisa: “Les oposicions de Secundària són més exigents pel nombre de temes, però no per la dificultat”. I és aquí on el debat deixa de ser només una disputa salarial i passa a ser una discussió sobre el model de professió. Què ha de determinar la categoria d’un docent? El títol amb què va accedir a la funció pública fa dècades? El nivell d’estudis actual? Les responsabilitats del lloc? L’especialitat? L’experiència?

Per a Crespí, el problema és més profund que la diferència entre dues nòmines: “El sistema d’accés a la funció pública ha quedat desfasat. Ja no és només revisar si cal un cos únic, sinó que s’ha d’anar molt més enllà. Cal revisar el sistema d’oposicions, que ha quedat arcaic i amb uns temaris molt més vells que docents en actiu”, lamenta. Bonet comparteix que el model necessita una revisió, però rebutja que aquesta revisió es converteixi en una competició entre etapes. “El debat no ha de ser si és més important ser mestre que professor, perquè tots som imprescindibles”, afirma.

Aquesta és, en el fons, la paradoxa de l’A1 i l’A2. La diferència va néixer per distingir titulacions que ja no existeixen. Però la diferència administrativa, sí. I es tradueix en sous diferents, en una trajectòria retributiva diferent i, segons el règim de jubilació, en bases reguladores diferents. El sistema educatiu ha canviat. Les universitats han canviat. Les titulacions han canviat. Fins i tot alguns cossos docents ho han fet. La pregunta que queda damunt la taula és si aquesta frontera encara té sentit. Si una classificació vinculada a una universitat, unes titulacions i una funció pública que ja no són les mateixes continua sent una manera adequada d'ordenar els professionals que avui sostenen, etapa rere etapa, el mateix sistema educatiu.