Aquestes noies ploroses dels vídeos de la selectivitat

Aquests dies, les estudiants d’algunes zones d’Espanya on ja han fet la selectivitat pengen a internet uns vídeos on diuen quines són les notes que creuen que han tret. Una amiga grava, l’altra té els resultats al mòbil i ella, la interfecta, que no els sap, aventura la nota.

“Aviam, llengua i literatura”, li diu l’amiga. I ella contesta: “Ostres, doncs em va sortir... fuà... De puta mare. Un deu, no?” I l’amiga llavors li diu: “Un tres i mig...”. I així van desgranant les notes. La noia –són diverses, totes similars– acaba plorant perquè volia fer medicina i diu: “És que així no entro ni a un grau...”

Totes, aproximadament, reaccionen de la mateixa manera. Diuen que han tingut una nota extraordinària de batxillerat. Totes aspiren a entrar a medicina. Necessiten un onze o un dotze, de vegades. Es posen a plorar, diuen que la seva mare les matarà. Totes s’han vestit i maquillat per a l’ocasió, perquè segurament esperaven un èxit.

Per quina raó totes elles esperaven una gran nota, fins al punt de vestir-se bé i penjar a Instagram l’experiència? Segurament perquè a batxillerat els van dir que eren boníssimes, que s’havien esforçat molt, i els van inflar les notes. Potser les van acabar aprovant al final, potser no, potser les van aprovar merescudament i simplement és que el nivell de l’escola on anaven era molt baix per força.

La sorpresa d’aquestes noies, tan sincera, els plors exagerats, el disgust, les amigues rient o consolant-les, em deixa esmaperduda. Els passarà el mateix als nostres, que comencen avui els exàmens? Són de sucre i cotó fluix i ara per fi tindran un bany de realitat? Espero que no, sisplau. Espero que, passi el que passi, siguin al món, trepitjant el terra.