La indústria se’n va per avall i només alguns herois aguanten

PalmaFins als anys 70, un de cada tres treballadors de les Balears es dedicava a la indústria. Les Illes fabricaven bona part del que feien servir i, fins i tot, exportaven a la Península i a l’estranger. Avui, les xifres són unes altres i constaten com aquest sector, considerat estratègic i imprescindible per a la creació d’ocupació de qualitat, és pràcticament anecdòtic en el conjunt de l’economia i continua perdent presència. El monocultiu turístic s’ha imposat de tal manera que, en el millor dels casos, la indústria representa el 5% de l’activitat econòmica. Segons dades del Govern, que fa servir paràmetres menys restrictius, hi ha unes 6.000 empreses. Segons la base de dades de la Fundació Impulsa, la xifra no arriba a les 700.

L’anunciat tancament d’Agama torna a posar damunt la taula els problemes de les empreses que no es dediquen directament al turisme, sinó que lluiten per sobreviure elaborant productes, o bé procedents del sector agrícola o bé que apostin per la tecnologia i la innovació.

L’empresari Biel Huguet considera important “no fer una anàlisi precipitada ni simplista del cas Agama”. “A Campos, tothom en culpabilitza Damm. Hem de ser més autocrítics i rigorosos. Ja havien tancat Blai, Piris i infinitat de granges. El camp i el sector industrial tenen moltes dificultats, però és evident que com a societat no apostam ni pel sector primari ni per la indústria, i d’això Damm no en té la culpa”, explica.

La pregunta que es fan molts ciutadans és com pot ser que, amb més d’un milió d’habitants i amb 18 milions de visitants, productes locals com la mateixa llet i indústries de proximitat que van des de l’alimentació gurmet fins a solucions tecnològiques no acabin de ser viables i el degoteig de tancaments no s’aturi. “Hi ha tres problemes principals que no aconseguim superar: fa falta innovació, fa falta sòl industrial i no podem exportar perquè tres navilieres tenen un oligopoli i els preus són inassumibles”, explica l’industrial i director gerent de Poraxa, Toni Garí.

El CEO de l’empresa tecnològica mallorquina Robot, Bernat Bonnín, afegeix un altre element al plantejament de Garí: “El gravíssim problema de l’habitatge, ja que, als costos d’insularitat hem d’afegir que, si no donam allotjament a un enginyer, directament no pot venir. El nostre sector, precisament, necessita perfils professionals molt qualificats, cosa que és motiu d’orgull. Però és un greuge competitiu amb la situació actual a les Illes”, explica.

Desil·lusió generalitzada

Per completar el diagnòstic, l’emprenedor i director general d’Huguet, Biel Huguet, considera imprescindible parlar de “la desil·lusió social, especialment dels joves, quant al compromís i els projectes”. “Tenim una generació extraordinàriament formada que no aconseguim retenir. És una qüestió complexa i profunda, que a un lloc com les Balears s’agreuja, perquè els joves cerquen motivacions fora. Aquí ens costa. Aquesta generació arrossega una desmotivació grossa. I els nostres projectes requereixen, no només qualificació, sinó també una empenta considerable. És un tema que no sabem enfocar i, a diferència d’altres sectors, necessitam talent i implicació”. Tot plegat, segons Huguet, “se suma als elevats costos de producció que tenim a les Illes, contra els quals no és gens fàcil lluitar”.

El Govern no eludeix ni ignora la preocupació social pel que fa a la indústria. El director general de la matèria, Alfonso Gómez, és conscient que “el cas d’Agama és un nou cop”. “Ens ha de servir per afinar encara més les polítiques i els compromisos públics i privats si realment volem conservar activitat industrial a les Illes”, admet. Gómez coincideix amb el diagnòstic dels empresaris sobre els problemes de la indústria, però matisa la qüestió pel que fa a la manca de sòl industrial. “És cert que hem de trobar fórmules perquè els ajuntaments augmentin el seu sòl industrial, però també hem de revisar les activitats que hi ha als polígons, perquè una part important no són industrials. Hem frisat a buidar les ciutats de segons quines activitats i un rocòdrom i un espai lúdic no són indústria. Ara ens falten a les ciutats i hem d’agafar el cotxe per anar-hi i, en canvi, no tenim espai per a les indústries de veritat”, diu.

Els plans d’indústria

L’Executiu prepara actualment el nou Pla d’indústria, una vegada s’ha esgotat el de 2018-2025. A parer dels empresaris, el darrer pla tenia un plantejament tan adequat com “ineficaç”, segons lamenta Toni Garí. “Els plans són molt bonics, però no serveixen per a res, si no hi ha un lideratge per part del Govern. Ara se’n fa un altre, i ens passarà el mateix. Hem de fer autocrítica. El Govern representa la societat: no només falla la part pública, també fallam la resta”, considera. En aquest sentit, l’empresari creu que hi ha una gran manca de “consciència social i política sobre la importància de la indústria i, sobretot, de la innovació”. “La indústria ja no són xemeneies ni destrucció. Això era fa 50 anys, avui no té res a veure. És una activitat que genera ocupació de qualitat els 12 mesos de l’any. Això és exactament el que ens falta, i insistim a incrementar el model de sempre: més turisme”, conclou.

En aquest sentit, Bernat Bonnín assegura que els empresaris industrials no estan “en contra del turisme”. “Feim feina per hotels, robotitzant i automatitzant algunes operacions. El que passa és que sí que tenim un problema d’excés d’activitat turística respecte de la indústria. És aquí on hem de fer feina. La innovació és la clau. Nosaltres tenim 74 empleats, 14 dels quals es dediquen exclusivament a R+D. És a dir, no produeixen avui, però preparen el que produirem demà. Si no ho fas així, és impossible competir”, assegura.

Bonnín considera que “les empreses tecnològiques i industrials han d’afegir valor per poder competir”. “Per preu sempre vindrà algú i ho farà més barat que tu, perquè la nostra posició geogràfica té els costos que té. Durant la crisi financera vàrem reduir el personal, però no els treballadors d’innovació. I en vàrem recollir els fruits. No és fàcil, cal apostar decididament i no pensar només que les ajudes públiques puguin salvar-te”, afegeix l’empresari.

El director general d’Indústria comparteix aquest plantejament. “El sector públic ha d’acompanyar, hi hem de ser. Però qui ha d’estirar el sector és el mateix sector. Això sí, ens toca prendre decisions per ajudar les empreses a ser més competitives i a minvar els efectes de la insularitat, per exemple”, diu.

En aquesta línia, Garí considera “imprescindible que algú es prengui seriosament el fet dels costos de transport”. “Les tres navilieres s’aprofiten de la seva situació de força i cobren molt car l’enviament d’un contenidor, quan el 70% de l’espai dels vaixells se’n torna de buit de les Illes cap a la Península. Això ens impedeix poder exportar, i exportar és imprescindible quan fas els comptes de la teva activitat”, diu. En el mateix sentit s’expressa Biel Huguet:“Nosaltres ens vàrem internacionalitzar picant moltíssima pedra, cosa que ha estat clau. Però és imprescindible que les polítiques públiques ho facilitin, com es fa a altres comunitats autònomes”, subratlla.

El Govern recorda que ha impulsat “més de 13 milions d’euros d’inversió industrial a les Illes Balears a través de la convocatòria d’ajudes per a la modernització de la indústria” els dos darrers exercicis. Els sectors amb més projectes han estat la indústria de la fusta i el moble (62 expedients i més de 2,3 milions d’euros d’inversió), la indústria alimentària (més de 50 projectes i més de 2 milions d’euros) i el sector de reparacions i serveis tècnics especialitzats (més de 60 expedients i més d’1 milió d’euros d’inversió).