Les economies emergents escurcen distàncies

Aquest any espantós podria ser, paradoxalment, bo per al que els economistes anomenen convergència. Aquest fenomen se sol produir quan les economies pobres creixen més de pressa que les riques i s’escurça la distància que les separa. Es fonamenta en la concepció que imitar és més fàcil que innovar i que el rendiment de les inversions és elevat allà on el capital és escàs. Aquest any són pocs els mercats emergents que registraran creixement, potser la Xina, Egipte i el Vietnam. Ara bé, com que probablement les economies avançades experimentaran un retrocés encara més marcat, la distància que separa les unes de les altres es reduirà.

L’última vegada que hi va haver una diferència tan decisiva en termes de creixement entre les economies avançades i les emergents va ser el 2013, que va marcar la fi d’una dècada d’optimisme embriagador als mercats emergents, el màxim exponent del qual seria l’entusiasme pels BRIC, un acrònim encunyat per Goldman Sachs que va ajudar a atreure molts inversors a quatre dels mercats emergents amb més pes demogràfic: el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina.

Per elaborar les seves prediccions per als BRIC, Goldman es va basar en una versió cauta de la tesi coneguda com a convergència condicional, que estableix, en poques paraules, que si tots els altres factors són iguals els països pobres creixen més de pressa que els rics. Aquests altres factors són, per a Goldman, el nivell educatiu d’un país, el seu grau d’obertura comercial i la penetració d’internet.

La diversificació econòmica, clau

Segons sembla, moltes economies convergeixen no pas en relació amb un líder mundial, sinó amb els seus veïns o socis. Alguns dels millors exemples de convergència provenen de l’interior d’un mateix país o bloc econòmic. Les prefectures japoneses pobres han tendit a convergir amb les més riques, i això també ha passat a les províncies canadenques, els estats de l’Índia i les regions europees.

Si les forces de la convergència funcionen a l’interior d’aquests blocs, és raonable preguntar-se si hi ha altres clubs els membres dels quals, siguin rics o pobres, es poden acostar cada vegada més.

En un nou llibre anomenat Global productivity: trends, drivers, and policies, el Banc Mundial fa servir un algoritme que analitza unes quantes combinacions de països a la recerca dels grups que sembla que convergeixen. Els tres grups més desafavorits estan formats per països força pobres. El quart conté alguns països grans amb un potencial desaprofitat, com l’Argentina, el Brasil, Indonèsia, Mèxic i Sud-àfrica.

El club més exitós comprèn totes les economies avançades actualment i setze mercats emergents com ara la Xina, l’Índia, Malàisia, Tailàndia i el Vietnam. Molts presenten un nivell impressionant d’inversió i de comerç, però en això no són diferents d’altres països dels clubs inferiors. El fet de tenir uns nivells educatiu i d’eficàcia de les administracions més alts té més influència en les diferències. La majoria dels integrants del club més avantatjat també obtenen bons resultats en “complexitat” econòmica: tenen exportacions alhora eclèctiques i exclusives que comprenen un ampli ventall de productes que pocs països més exporten.

Als autors del llibre del Banc Mundial els amoïna que la pandèmia de covid-19 inhibeixi la inversió, escurci les cadenes de subministrament i generi insularitat, tot de fenòmens que obstaculitzarien la convergència. Però també assenyalen que podria tenir alguns efectes positius. Les crisis, per exemple, poden impulsar les reformes estructurals: la falta de manteniment del capital envellit en èpoques de vaques magres pot accelerar-ne la substitució per tecnologia més nova durant la fase de recuperació posterior.