Xesca Ensenyat, una presència més enllà de la mort física

PalmaEl primer protagonista d’aquesta història és un infant, un nin d’uns vuit o nou anys que observa detingudament un canterano, i ho fa empès per una curiositat infinita, per una set insaciable. Dins aquell moble, segurament més alt i sense cap dubte molt més antic i molt més aclaparador que ell, s’hi estotja tota una vida, tot i que l’infant desconeix exactament què conté. Sospita que tot són papers, i sap cert i segur que són importants per a la seva mare, paraules que poden ser tan definidores com definitives. “Que puc ficar-hi el nas i llegir-ne alguna cosa?”, gosa demanar, a la fi, un dia. “Si algun dia veig que ho fas, si transgredeixes aquesta norma, tots aquests papers seran cremats i no en quedarà res més que les cendres, em sents?”, respon la mare. “En ser jo morta, endavant les atxes. Però fins llavors no provis d’acostar-t’hi”.

Han hagut de passar més de quinze anys de la mort de la mare, l’escriptora Xesca Ensenyat (Port de Pollença, 1952 - Inca, 2009), perquè l’infant, ara convertit en l’escriptor Marc Cerdó (Pollença, 1974), hagi arribat a trobar la manera de mantenir aquell diàleg que de llavors ençà tenia pendent: una conversa que sembla tan impossible com inevitable i que ha traslladat a la novel·la Una llum submergida, que tot just ha publicat Club Editor i que el mateix Cerdó resumeix així en un dels capítols: “Quan era petit hi havia instants en què jo et temia, també n’hi havia d’altres en què el meu cor brollava d’amor per tu. Prenc el determini de cercar, entre els papers que et varen sobreviure, respostes a l’enigma que m’inspira la teva figura”.

“En realitat és un retrat literari”, exposa Cerdó, “i en direm novel·la perquè n’hem de dir alguna cosa, però no és en cap cas una biografia sobre Xesca Ensenyat perquè això mai no es podrà escriure. Ella se’n va cuidar de mutilar, escapçar i intervenir tots els textos que hi havia en aquell canterano, que va ser la gran temptació de la meva infantesa. I una vegada llegits, indexats i classificats tots, vaig adonar-me que tota aquesta documentació estava fortament intervinguda per ella, així que el que podia fer era acostar-m’hi des de la literatura, escriure una memòria de manera artificial a partir de testimonis, de fragments inèdits i d’altres conservats, sense intentar discernir quines coses eren certes i quines no. Josep Pla deia que l’escriptura és un mètode eficaç per ordenar la realitat, i jo necessitava ordenar la meva vida sense perdre l’interès d’aquell lector que no en sabés res, ni de mi ni de ma mare”.

D’’enfant terrible’ a veu silenciada

Ubicar Xesca Ensenyat en el panorama literari és tasca complicada, i pot semblar, fins i tot, contradictòria: la seva obra va rebre nombrosos reconeixements, des del Ciutat de Palma de novel·la per Villa Coppola, l’any 1984, fins al Ramon Muntaner, l’any 1992, per Quan venia l’esquadra, una espècie de memòria novel·lada de la Mallorca preturística que l’any 2015 va ser adaptada al teatre amb dramatúrgia de Joan Yago, direcció de Joan Fullana i amb Catalina Solivellas de protagonista.

Amb una obra al nivell d’altres escriptores amb qui més o menys compartia generació, com Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver i Carme Riera, especialment caracteritzada per un ús vigorós i virtuós del llenguatge, la singularitat de la seva figura i les seves reserves a l’hora de relacionar-se i de deixar-se veure en determinats entorns literaris van tenir efectes també en la repercussió de la seva obra, com bé resumeix Cerdó al llibre. “La teva incapacitat per sotmetre’t a una disciplina –mancança que comparties amb un nombre significatiu de companys de generació–, un impuls irrefrenable de subvertir l’ordre establert, i l’afany de transgredir convencions, et relegaren amb el pas dels anys d’enfant terrible a la trista condició de veu silenciada”, s’hi llegeix.

“Vivia amb molta amargor l’isolament en què fatalment va acabar”, reconeix el seu fill, “perquè realment estava molt tota sola, aïllada socialment. I a un dels seus textos ho diu d’una manera molt gràfica, que s’acosta a la mar i veu que les ones no l’esquitxen i s’entristeix perquè això deu voler dir que la mar no vol conversar amb ella. Ho tenia ben clar, que un escriptor sense lectors és una cosa molt greu”.

• Marc Cerdó
• Club Editor
• 160 pàgines

Tanmateix, l’obra de Xesca Ensenyat n’ha tingut i en té, encara ara, de lectors. De fet, aquest juliol ha estat declarada Filla Il·lustre de Pollença i s’ha convertit en la quarta dona de la vintena de persones que han rebut aquest títol –les tres anteriors eren religioses, dues d’elles dels segles XIV i XVI– i la primera originària del Port de Pollença. I ja no només és la seva obra, que és llegida avui dia, sinó que amb Una llum submergida ho ha estat també la seva vida. Llegida, interpel·lada i reescrita. “Per mi el bessó de tot plegat és una pregunta”, comparteix Cerdó, “que és de quina manera els morts entren dins les nostres vides i ens empenyen a actuar. Aquesta idea és fonamental, és el que em va empènyer a escriure. Si no en tenim cura, els morts moren totalment, i jo no volia que ma mare fos una morta muda i inactiva. Li havia de donar un plus d’existència per continuar influenciant la vida dels vius. Hi ha una prolongació de l’existència, una presència que s’expandeix més enllà de la mort física. Els morts converteixen els supervivents en fabricants d’un relat”, comenta l’autor.

Una persona genial

Així, a les 150 pàgines de la novel·la, s’hi intercalen aforismes, textos judicials, cartes, fragments de dietaris i altres tipus de textos que s’intercanvien mare i fill, escriptors i protagonistes, per donar forma a un “tractat de la fascinació”, en paraules de la poetessa Blanca Llum Vidal. I tot comença, és clar, amb l’accés de l’autor al material que contenia l’esmentat canterano. “Contenia paquetets amarrats amb llanera de palangre, i allà hi havia de tot. Contractes d’edició, dibuixos de reputats artistes, dietaris, novel·les inèdites, proves literàries…”, relata Cerdó, qui al mateix llibre confessa que va ser tot un repte construir una memòria a partir d’aquell arxiu. “En vida teva ja era un imperatiu interpretar-te a cada punt; i un cop morta, jo no deix de llegir-te entre línies”, escriu Cerdó a la novel·la.

“Ella no tenia clarament delimitada la frontera entre la realitat i la ficció i això, per a la vida moral de les persones, i també per a la vida pràctica, és altament devastador i destructiu. En literatura la mentida és imprescindible, tot i que no s’ha de notar que ho és. Però a la vida real un que passa per mentider queda desacreditat, si t’enxampen en una mentida, caus en el desprestigi i en l’ostracisme, i costa molt recuperar la confiança perduda. I això és el que li va passar amb la gent més propera, amb mi mateix, sense anar més lluny”.

Així, al llibre s’hi reflecteix aquest amor “de vegades tòxic, de vegades oxidatiu i de vegades catastròfic” que unia l’escriptor amb la seva mare, a qui, tanmateix, no dubta a qualificar de “persona genial”. “Tenia el poder de convocar esperits del més enllà. Et retenia aferrat a la cadira fins que no s’aturava de parlar. I llavors, de sobte, ja era hora d’anar a dormir. Quan ella acabava de xerrar ja no hi havia res més a fer, però mentre feia ús de la paraula era una cosa que no es pot explicar, era realment extraordinari”, afegeix.

L’autor, que ja havia tingut cura de publicacions pòstumes de la seva mare, com l’obra inacabada Una altra vida, afirma que l’escriptura d’aquesta novel·la se li ha resistit durant deu anys. “Jo he fracassat molt i m’he equivocat molt, he comès molts errors pel camí. L’any 2014 ja parlava amb Maria Bohigas, la meva editora, sobre aquest projecte, i vaig anar fent intents, però ella me’ls retornava i em deia que encara era lluny del que jo deia que volia fer, però al final crec que me n’he sortit. Ha estat el triomf de l’obstinació, aquesta novel·la, perquè vaig estar a punt de deixar-la córrer. I ara ja és dels lectors”, comenta Cerdó.

I comparteix un darrer record amb la seva mare, un que, una vegada llegit Una llum submergida, adquireix moltes, i molt poderoses, dimensions. “Jo record que ella, d’alguna manera, m’ensinistrava. Quan anàvem per Can Pescador em deia: ‘Digues-me tres adjectius per descriure el color del cel’. O em demanava una frase on aparegués la mar, un arbre i aquell mollet de marès que vèiem a l’horitzó. M’anava ensinistrant i jo acabava guanyant els premis literaris i de redacció de l’escola. Crec que ella volia que jo fos una perllongació seva”.