Un 'Werther' per a la història

PalmaHi ha moments a l’òpera que, sempre i sense excepció, resulten absolutament memorables. Són aquests que quan el/la cantant acaba d’interpretar habitualment l’ària més famosa de la composició, els aplaudiments del públic tenen un to especial, molt eloqüent, fins i tot exigent. I, si gairebé sempre van perdent intensitat, en aquests casos els decibels augmenten de manera exponencial. El protagonista primer guarda silenci, respectuós i agraït, sense cap moviment, ni el més mínim que pugui interrompre la festa que han iniciat els espectadors d’allà dalt i han encomanat la resta. Mira el director. Aquest, atent, espera que el protagonista acluqui els ulls de manera afirmativa, corroborant el que qui més qui menys ja tenia clar. I així comença de bell nou l’apoteosi, el bis. Per als mallorquins que hi érem, tenia valor afegit, el primer que va fer Xabier Anduaga, amb Una furtiva lagrima, va ser al teatre Principal de Palma. El diumenge, a la tercera funció del seu primer Werther, el Liceu esclatà i convertí la vetlada en memorable, una de les que no s’obliden. Xabier Anduaga va bisar, per primer cop en el seu debut del personatge tràgic per excel·lència, la celebèrrima i llegendària Pourquoi me réveiller. Una circumstància que podria haver convertit la resta de la funció en pura anècdota.

Seria molt injust. Aquesta producció, amb Anduaga i les dues partenaires femenines Cristina Stanek i Sofia Esparza, va quedar segellada amb l’empremta de les grans i no tan sols per haver pogut escoltar aquest bis que duu camí de convertir-se en costum per a la resta de funcions, sinó perquè Cristina Stanek va ser una Charlotte d’immens nivell, tant dramàtic com vocal, amb un impecable Werther!, Werther! Qui m’aurait dit, sentència de tot plegat. De la mateixa manera, Sofia Esparza va interpretar una Sophie amb molt més pes específic a la narració que la majoria dels que han dissenyat no pocs directors artístics. No cal dir que els personatges de Schmidt i el Batle, amb el seu innecessari Vivat Bacchus!, algú podria plantjar-se estalviar-los. L’orquestra, dirigida per Henrik Nánási, al servei dels cantants, tot i que sense perdre personalitat ni protagonisme. Christoph Loy va estar millor en la direcció d’actors que en la concepció de l’escenografia, que hi era perquè n'hi havia d’haver, però sense gaire rellevància argumental. El millor que es pot dir és que donava total i absoluta llibertat de moviments als protagonistes d’un Werther per a la història.