La fascinació de Werner Herzog per “la bellesa i la violència” dels volcans

BarcelonaEls volcans, la sèrie Mandalorian, el Camp Nou, els salts d’esquí i el futur de cinema han sigut alguns dels temes que han aparegut en la roda de premsa que ha fet el cineasta alemany Werner Herzog al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) aquest dimecres. Director de pel·lícules com Aguirre, la còlera de Déu (1972) i Tinent corrupte (2009) i de documentals com Grizzly man (2005) i La cova dels somnis oblidats (2010), Herzog, de 79 anys, és l’antítesi del creador amargat superat pel pas de la vida. En comptes de sobreactuar a la defensiva davant els canvis, mira de treure’n profit.

A la “rapidíssima” evolució de la distribució i l’exhibició cinematogràfica cap a l’streaming, ell reacciona amb “molta curiositat”. “No hi estic en contra, perquè obre oportunitats meravelloses. Per exemple, les meves pel·lícules no es programen gaire en els cinemes de Missoula, Montana, però sí que hi ha molta gent jove mirant-les per internet a Missoula, a Bangladesh, a l’Argentina... I són gent molt i molt jove que després m’escriuen mails i els interessa el que faig", diu amb elegant entusiasme i tan content com quan explica una anècdota a propòsit de Mandalorian, la sèrie de Disney+ on ell mateix té un paper com a actor: “Van fer una estrena de la sèrie en un cinema amb mil convidats, la majoria espectadors molt joves, fans de Star Wars, i quan va aparèixer el meu nom, i davant la meva sorpresa, el públic va fer un crit d’alegria. Per mi va ser molt emocionant veure que tots aquells joves em coneixien. Per a mi va ser com si estigués jugant al Camp Nou amb tots els fans cridant”.

Per cert, Herzog no té cap problema amb les sèries. “N’he vist algunes amb estructures narratives molt intel·ligents, i em sembla molt bé que existeixin i que siguin populars, i que hàgim de limitar-nos a clips de 10 segons a TikTok”,

El motiu de la visita de Herzog a Barcelona és triple: una classe magistral al Festival Serielizados aquest dimecres, una trobada amb alumnes de l’Escola de Cinema de Barcelona i una sessió especial del documental Nomad: In the footsteps of Bruce Chatwin a la Filmoteca aquest dijous dins del cicle Cinema Alemany Actual; tot plegat fent escala camí de Lanzarote, on participarà en una nova edició de l’Acceleradora de Cinema organitzada per La Selva Ecosistema Creatiu, una cooperativa especialitzada en la formació i producció cinematogràfica amb seu a Barcelona. A Lanzarote acompanyarà durant onze dies cinquanta cineastes d’arreu del món en una residència artística, tal com va fer a Cuba el 2018 i al Perú el 2019. “Seria meravellós poder fer un canvi ràpid i traslladar el taller de Lanzarote a La Palma, seria molt excitant. Hem d’anar on hi ha la notícia! Ja sé que no ho podem fer, però m’encantaria”, diu sense poder reprimir les ganes de visitar l’erupció del volcà de Cumbre Vieja.

La passió volcànica de Herzog ve de lluny. El 1977 va fer un curtmetratge sobre la Soufrière, el volcà de Guadalupe, el 2016 va dirigir el documental Into the inferno i ara està immers en un projecte que “no és ni ficció ni documental” sinó “un rèquiem que honora la memòria” dels vulcanòlegs francesos Maurice i Katia Krafft, que van morir el 1991 a causa d’un flux piroclàstic al mont Unzen del Japó. Herzog, com tants altres, ha de gestionar la fascinació que provoca l’espectacle de “bellesa i violència” dels volcans.

Salts d’esquí i Klaus Kinski

Volcànica també va ser la relació de Herzog amb l’actor Klaus Kinski, protagonista dels films Aguirre, la còlera de Déu (1972), Woyzeck (1979), Nosferatu (1979) i Fitzcarraldo (1982), cadascuna amb alguns dels moments més icònics de la història del cinema. “Amb ell només vaig fer quatre pel·lícules, l’última de les quals fa quaranta anys. És la meva prehistòria!”, exclama. Tanmateix, ho recorda com “una experiència única”. “Vam aconseguir coses importants i no lamento res”, explica abans de dir: “A cada un dels meus cabells blancs li dic Kinski”.

Herzog té un sentit de l’humor serè i profund que sovint arrossega algun element tràgic, com va demostrar fa quatre anys al mateix CCCB en la xerrada Èxtasi i terror a la ment de Déu del Festival Kosmopolis. Ara, quan li demanen per què fa cinema, respon: “Perquè no he après a fer res més. Podria haver sigut atleta, i m’hauria agradat ser saltador d’esquí, però el meu millor amic va tenir un accident gairebé fatal i vaig decidir deixar-ho córrer”.