De Paraula
Cultura18/06/2023

Julià Picornell: “Vols ser global i arribar a tothom? Fes cançons que parlin del teu poble!"

Escriptor i lletrista d'Ánimos Parrec

PalmaEl santjoaner Julià Picornell Munar és lletrista i cantant del grup Ánimos Parrec. Fa just unes setmanes que publicaren el seu primer single, Veniu a es Pla, i serà d’aquí a un parell de dies que sortirà el seu primer disc, Cançons velles, cançons urgents. A més de Picornell, formen el grup els també santjoaners Joan Font i Biel Joan Bauzà, i el vilafranquer Guillem Portell. Asseguren que fan un rock clàssic arrelat al Pla de Mallorca, amb unes lletres molt contemporànies. Un dels organitzadors del Mobofest, Joan Roig, és qui els ha donat “l’empenta definitiva” per fer el salt de l’escenari del mític Bar Centro de Sant Joan a actuar al festival de música independent el proper dia 29 de juliol a Porreres.

Us deis Ánimos Parrec, però qui és en Parrec? És un personatge de veres o és un invent vostre?

— Ves si és de veres. “Ánimos, Parrec!” és una expressió molt santjoanera que s’utilitza en aquelles situacions desfavorables en les quals el desànim no té cabuda, perquè, encara que les coses venguin mal dades, sempre poden empitjorar. Jo compar aquesta expressió amb la de “qui dies passa, any empeny”. I ara vosaltres us demanareu qui era en Parrec! Idò jo us ho aclariré. En Guillem Parrec és un home que si ara fos viu, per ventura tindria 110 anys. Jo encara el vaig conèixer, perquè aquest home era matador de porcs, i quan fèiem matances a ca nostra, mon pare el llogava. Sobre l’origen de l’expressió hi ha diverses versions. N’hi ha una que assegura que Parrec, durant unes festes del poble va participar a les corregudes de joies, mentre la gent li cridava “Ánimos, Parrec!”. Uns diuen que ho feien per motivar-lo, perquè feia molta de via i volien que guanyàs. Altres asseguren que li ho deien per fer-ne befa, perquè en feia molt poca, de via. Hi ha una altra versió, més apòcrifa, segons la qual en Parrec era una de les persones que més rebien en una nit de bauxa al cafè de Sa Granja.

Cargando
No hay anuncios

Que rebia més nesples, voleu dir? Quines bauxes més estranyes...

— Per entendre això ens hem de situar en un poble de Mallorca a la dècada dels anys cinquanta , en una societat preturística, amb pocs entreteniments. Les males llengües diuen que a Sa Granja, un cafè que antigament hi havia a Sant Joan, els jovenots i els homes, quan anaven ben abeurats, jugaven a un joc un poc cruel: quan era de nit i de manera inesperada, apagaven el llum del cafè, i amb la impunitat de la foscor es tupaven uns amb els altres. Prèviament, n’hi havia que pactaven qui rebria més. Ja se sap que als pobles cada cafè té els seus parroquians més fidels, i els que no eren tan assidus, com era el cas d’en Parrec, eren els que més rebien en aquest joc truculent. I enmig de la fosca, se sentien crits d’“Ànimos, Parrec!”, i nespla va, nespla ve.

Cargando
No hay anuncios

Vaja quin entreteniment, donar una passada de ca a una persona... Té descendents, en Parrec? Com s’ho han pres?

— En Guillem Parrec va ser fadrí tota la vida, i, que se sàpiga, no va tenir descendència coneguda. Ara bé, dins Sant Joan hi ha persones que són Parrec o Parreca de malnom, i que són parents seus d’enfora. “Jesús, i no us haguéssiu pogut posar un altre nom?!”, ens ha dit algun d’ells. Altres, no ens han dit res, i sovint venen a veure’ns cantar. Bé, nosaltres hem triat aquesta expressió perquè és una peculiaritat del nostre poble, i en l’era global, com diu l’artista Miquel Barceló, per ser universal i arribar a tothom allò que va més bé és ser hiperlocal. És a dir, parlar del teu poble i de la teva comarca, que en el nostre cas és el Pla. Si fas literatura arran d’un desengany amorós ocorregut a Mallorca, qui no t’entendrà? Tothom, de qualsevol part del món, s’hi pot sentir identificat.

Cargando
No hay anuncios

A una cançó vostra deis “Es turisme mos va salvar”. Això és pardaleria o és realitat?

— [Riu]. Qualcú ha dit que els Ánimos Parrec feim un rock and roll reivindicatiu. Jo pens, però, que sobretot feim lletres iròniques amb molta de befa. Cadascú que en tregui les seves pròpies reflexions. Nosaltres tenim els nostres pensaments. Per exemple, jo pens que en determinats aspectes el turisme ens ha fet més pobres, i question aquells que diuen que el turisme ens ha tret de la misèria. Jo veig que Menorca té una economia més diversificada i no per això no ha deixat d’entrar en el segle XXI. Hi ha una dada per reflexionar: si la densitat de població de Mallorca fos com la de Menorca, ara seríem uns 450.000 mallorquins. El model econòmic triat, però, fa que siguem més de 900.000. Per parlar de totes aquestes qüestions, val més fer-ho amb humor, perquè no anam de salvapàtries. Perquè posar-se a cantar amb una guitarreta sobre la nostàlgia dels paradisos perduts ara ja fa rialles. 

Cargando
No hay anuncios

Què en queda, de Sa Sini Band?

— Tres dels quatre membres de l’actual grup formàvem part de Sa Sini Band, un grup que, de fet, continua en actiu. Allò eren quatre jovenots que cantaven pel cafè del poble i que tingueren anades i vengudes a causa dels estudis i les feines dels seus integrants. Va ser Joan Roig, un dels organitzadors del Mobofest, qui pel setembre em va dir “l’estiu que ve hi heu d’actuar”. Això em va empènyer a començar a fer lletres en pla seriós i a assajar cada setmana. Aquest és l’origen d’Ànimos Parrec, que pujarà a escena dia 29 de juliol a Porreres.

Cargando
No hay anuncios
Missatge de veu (Palma, 1987)

Els dematins som a Llucmajor, perquè faig feina com a auxiliar administratiu a l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament. Quan el fotògraf sigui per plaça, que em cridi i sortiré un moment. Cada dia a les 6 h vaig de Sant Joan a Llucmajor per la carretera de Randa, mentre escolt Bob Dylan. Això és una delícia, i de vegades pens que hauria de pagar enlloc de cobrar per anar a fer feina. Som nascut a Palma i no me n’amag. Els meus padrins paterns eren de Sant Joan i els materns, de Costitx. Per motius laborals, tots emigraren a Palma, i els meus pares, Climent i Margalida, nasqueren a Ciutat. Jo he fet el camí a l’inrevés. D’ençà que vaig acabar a l’institut, visc a Sant Joan. I d’ençà que s’han jubilat, els meus pares també hi són cada dia.