VINT-I-NOU, en majúscules

PalmaVint-i-nou edicions del Teatre de Barra són moltes, gairebé moltíssimes. Per tant, es mereix que el número d’ordre vagi amb majúscules, però és que a més es dona la circumstància que dia rere dia omplen de gom a gom les cadires que envolten els taulells dels diferents locals on es desenvolupen les diferents històries. Històries que per a l’ocasió parlen dels anys vuitanta, i val a dir que un elevat percentatge d’espectadors habituals de l’esdeveniment ja hi érem. Cinc obres cinc.

Berlín 89, d’Alfonso Morillas, dirigida per Xavi Núñez i interpretada per Laura Andújar i Héctor Seoane que té lloc un 31 de desembre del 1989. Un encontre fortuït. “Estam a punt de tancar” és un recurs que segurament ocupa el primer lloc al pòdium “barrístic”. Aquí acaba qualsevol possibilitat reiterativa. Morillas, amb dos actors amb tanta química com talent, i una direcció que fa que sàpiga greu no saber més coses d’ambdós protagonistes, ens genera la sensació de voler que duri una mica més, perquè amb ells mai no saps si és comèdia o què, amb un regust agredolç i un joc de mirades que fa que els silencis siguin més explícits que les paraules. Rodona.

Sa gàbia enganadora, escrita i dirigida per Bernat Molina, interpretada per Joan Manel Vadell i Emili Gené. Quan el discurs es converteix en homilia no és fàcil que l’humor tingui consistència. Quan en tot moment es veuen els ferros que aguanten l’entramat es perd la imprescindible capacitat de sorpresa d’una peça d’aquestes característiques.

No controles, de Pablo Varela, autor i director, interpretada per Lina Mira i Pau Pascual. Discurs, començam malament, envitricollat, sobre si els vuitanta hi havia més permissivitat o si érem una mica molt masclistes. Ni queda clar ni arriba a despertar gens ni mica d’interès. Em qued amb el vessant còmic de Lina Mira, que broda el seu personatge.

Jingles, escrita i dirigida per David Mataró i interpretada per Marina Nicolau i Joan Vila, una altra parella per posar-la dins una vasa. Des del primer moment, aquest recorregut musical-publicitari per alguna de les marques i productes que varen marcar una època, i alguna encara ara perdura, no dona treva. Des del primer moment no atures de riure, fins i tot amb aplaudiments entre les diferents troballes d’una parella que vol viure de la música i, per tant, han de passar pel tub de la música per anuncis. Fins aquí puc llegir, però que ningú no se la perdi.

Wall&Cass, escrita i dirigida per Marga Arrom, amb Miquel Àngel Torrens i Carme Serna com a protagonistes d’aquesta història d’amor entre dos estris que ara com ara semblen del plistocè. Una idea tan brillant com ocorrent, amb moments que esdevenen un esclafit de rialles, tot i que una volteta més al lligams, potser li fa una mica de falta.