Climent Picornell: "La vida urbana ha entrat tant dins el poble que és difícil distingir si ets a un bàndol o a l’altre"

PalmaA la terrassa d'un bar de Palma, un grup d’estrangers demana la primera cervesa del dia quan encara no són les 11 del matí. Ben a prop hi passen dues dones, cadascuna amb la seva motxilla, les ulleres de sol i les inconfusibles sandàlies amb calcetins. A l’interior del cafè, al qual s'accedeix amb una porta giratòria, el temps sembla un altre. Els mobles conserven històries, les parets estan farcides de postals i, tanmateix, hi sona música de discoteca. És un món de contrastos, aquest que ens envolta. I enmig de tots ells s’hi troba el geògraf i escriptor Climent Picornell, assegut en un racó d'aquest bar que se sent un poc seu perquè és on sol anar a llegir els diaris i a prendre un suc. 

Acaba de publicar el seu darrer llibre, La fi d’un món (El Gall Editor), que torna a ser un recull d’estampes, d’anècdotes i personatges però, sobretot, un recull de sensacions que serveixen per construir un moment molt concret i molt difícil d’explicar: l’actual. En aquest món que retrata Climent Picornell s’hi troben “colors de terra remoguda i humida”, un home que s’encorbata per anar a rebre la vacuna contra la covid i un padrí mort fa 50 anys que s’apareix al seu net i, dret damunt el comodí, li canta gloses. També hi surten, però, runners i gent que camina amb bastons de nordic walking, repartidors d’Amazon i els sempre temuts grups de WhatsApp. És la fi d’un món i, alhora, l’inici d’un altre. 

“La malenconia és la felicitat d’estar trist”, va dir Victor Hugo, i és una de les cites que apareixen al llibre. És inevitable, la malenconia, en parlar de la fi d’un món?

— És inevitable i si vaig posar la cita és perquè trob que és vera. Ara bé, jo faig una retxa una mica difosa entre la nostàlgia i l’enyorament. La nostàlgia és seductora i mentidera, i per això me’n faig enfora. L’enyorament, en canvi, està tenyit de certa puresa: és a dir, jo som aquí i això ha passat. Amb el llibre no he volgut fer un manual de sociologia, ni de geografia, ni d’antropologia, ni he pretès teoritzar sobre el canvi social viscut al Pla de Mallorca. El que vull és contar històries, fer d’allò que en anglès en diuen storyteller. I més que contador d’històries, jo diria que en sóc caçador, d’històries. Al llibre tots els malnoms són inventats, com els topònims, i el poble podria ser qualsevol perquè tots estan tocats per la mateixa problemàtica. 

Al llibre hi definiu els mallorquins com “un poble sense entusiasme”. I tot d’una afegiu que hi falta la lletra menuda, a aquesta definició. És tot aquest llibre una manera d’escriure’n la lletra menuda, idò?

— [riu] Ara no hi havia caigut, que havia escrit això, no ho tenia present! Però sí, som un poble sense entusiasme, som un poble passador de pena… Som porucs, i amb això em referesc als mascles, perquè les dones són diferents, tant les d’abans com les d’ara. Tenim un caràcter temorós, educat, de vegades pareix que hem estat surats amb antidepressius! I de vegades enyor qualque casta d’explosió. Només quan ens toquen determinades coses la gent es posa les piles: record allò de les camisetes verdes, la gent que defensa que els camins públics siguin públics… A mi m’entusiasma aquesta gent. 

Des del començament s’hi distingeix un enginy molt particular, un humor que es podria definir com a molt mallorquí. Però en un determinat moment us demanau si “humor” i “mallorquí” no són conceptes oposats. Ho són?

— És una pregunta que em faig, si existeix l’humor mallorquí, però la responc: sí, existeix l’humor mallorquí. És molt particular i de vegades difícil d’entendre, no és groller, és refinat i cerca sovint la segona o tercera intenció. On es manifesta millor aquest humor mallorquí és amb la xafarderia dels homes al cafè, fixa-t'hi! Aquesta manera de contar històries, de treure'n la punta, de donar per descomptades certes coses…

La imatge de la portada reflecteix molt bé el contingut del llibre: és una fotografia en blanc i negre a la qual s'ha volgut afegir el color. Dotar de vida allò d’un temps passat, no és així?

— Encara que es digui La fi d’un món és un llibre que es llegeix amb una rialla. I per això reivindic aquest món en color, encara que s’hi conegui aquest punt postís d’haver estat pintat a posta perquè ja era tot gris. 

En una entrevista a aquest mateix diari, arran de la publicació del vostre llibre anterior, Dalt del turó, dèieu que “la Mallorca profunda no existeix, és un invent dels urbanites”. I tot i així sembla que continuau escrivint sobre ella, mal no existeixi. 

— Aquest llibre tanca una saga, n’és el quart. Vaig començar amb Apunts del Pla de Mallorca, vaig continuar amb Mallorca profunda?, on l’interrogant era el quid de la qüestió, i després va venir Dalt del turó. Ara ja és com un pedaç que l’estrenys i ja no en surt res, i per això amb aquest acab aquesta sèrie. Ara bé, continuu convençut que la Mallorca profunda és un invent dels ciutadans que pensen que hi ha llocs encara on les dones van amb gipó i només es menja camallot per berenar. Si xerram del meu poble, Sant Joan, fa unes setmanes sortia pertot a causa de bregues entre clans de gitanos i l’endemà perquè una nina, na Dulce Maria, participa en un concurs de televisió. La vida urbana ha entrat tant dins el poble que és difícil distingir, socialment, si ets a un bàndol o a l’altre. 

Entre Dalt del turó i aquest La fi d’ún món hi ha hagut una pandèmia que aquí hi surt reflectida. 

— Sí, i això que, tot i que va afectar, crec que als pobles es va conèixer manco. No és el mateix un captiveri en un pis de 60 metres quadrats que en una planta baixa amb corral i quatre moixos i on era fàcil que t’escapassis a dur el menjar als animals. Hi va haver pors, com pertot, i també mamballetes, però no va ser igual. De fet, crec que va marcar els que residien en entorns urbans i varen tenir clar que, si tornàs a passar, no ho voldrien viure igual, al mateix lloc, i per això molts s’han dedicat a comprar. 

El llibre comença amb la frase “Han passat les eleccions, el poble, molt conservador, es va fent menys de dretes”. D’aquí a un mes la llegirem igual, aquesta frase?

— [riu] Això deu ser perquè ho vaig escriure fa tres o quatre anys. Però es llegirà igual, sí, perquè el poble ho és de cada vegada menys, de dretes. Hi havia gent que un temps votava el PP, com em va dir una vegada una senyora, “perquè és el partit dels rics i jo vull ser rica”. Però aquests petits pobles viren i de cada vegada estan més centrats. En tot cas, políticament és mal d’agafar, el sentit d’un poble!

La fi d’un món significa, inevitablement, l’inici d’un altre que es deixa entreveure al vostre llibre. Serà sobre aquest nou món que escriureu, d’ara endavant?

No som gens pessimista. Sempre hi ha canvis i jo n’he vists molts, vaig néixer en temps d’en Franco. El món dels senyors s’ha acabat i les possessions les ha comprades o un alemany o un madrileny amb molts de doblers o un fons d’inversió… De tot això en surt una cosa, una cosa nova, que té moltes espurnes plenes de vida. Els joves, per exemple! Abans tenia carrera el fill del metge i el fill de l’apotecari, i ara al meu poble tots els joves en tenen. Són gent espaviladíssima, intel·ligentíssima, situada, que veu el món d’una altra manera. No és un funeral, aquest llibre!