Víctor Medem: "Vull que L'Auditori transmeti orgull d'equipament"

BarcelonaVíctor Medem (Barcelona, 1977), fins ara director artístic de la Schubertíada i de Ciutat de Clàssica, s'estrena l'1 de juliol com a director de L'Auditori després de guanyar un concurs públic en què la comissió de valoració va considerar que el seu projecte era "ambiciós, sòlid i amb personalitat", i amb "un full de ruta narratiu entorn d'Europa com a resposta al context polític i social actual".

Quan es notarà la seva direcció en la programació de L'Auditori?

— Tot just fa un mes es va presentar la temporada 2025-2026, que va ser treballada per l'equip del director sortint, Robert Rufau. I aquesta programació durarà fins al juny del 2026. I jo la faig meva, evidentment, com a director de L'Auditori. És una temporada molt atractiva en molts àmbits. Jo començaré a programar la 2026-2027, tot i que hi ha algunes coses que ja estan fixades perquè la planificació en el món de la música clàssica és a molt llarg termini. En canvi, en músiques modernes no hi ha res fixat. En aquest sentit, la temporada 2026-2027 ja podrà tenir un segell més de l'equip nou.

I com es notarà aquest segell?

— El meu projecte consisteix a tenir en compte els punts forts de L’Auditori i compensar els que considero que encara tenen potencial per créixer. El primer dels tres punts en què vull deixar empremta és transmetre un orgull de l'equipament. És una institució que fa moltíssimes coses i que ha esdevingut imprescindible en el teixit musical català i de la ciutat, i vull que es conegui més tot el que fem. A tall d'exemple, de les 550 activitats que fa L'Auditori cada any, 300 són del Servei Educatiu, que és un projecte que arriba a centenars de milers de persones, que és pioner a l'Estat i un referent internacional. Trobo que és un projecte que s'està portant de manera espectacular i que no està prou ben comunicat.

I els altres punts són?

— N'hi ha un de molt important: la proximitat. Hem de ser molt pròxims al públic. Els abonats han de sentir que són públic especial. Potser em traeix la meva trajectòria al món privat, on el client és molt important, però si tens clients fidels i recurrents els has de premiar i han de notar que són part del projecte. També hem d'estar a prop del talent. Parlo d'una Generació Auditori, gent que també ha passat per l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Per exemple, compositors com Joan Magrané, Raquel García-Tomás i Hèctor Parra. També és indiscutible el que ha significat L’Auditori per a la música de cambra. El Quartet Casals i l'eclosió de quartets que hi ha hagut han sortit de L’Auditori, i el mateix Quartet Casals ha creat un públic. També hem d'estar a prop dels músics que van sortint, que no se'ns escapi ningú... Descobrir talents joves és la meva gran passió. L’Auditori ha fet molt en aquest àmbit, però vull reforçar-ho.

També amb les anomenades músiques modernes?

— Sí. S'ha creat un cicle que m'agrada molt, el Sit Back, que és bastant jove. Els artistes que es mouen pel circuit de la música moderna també reivindiquen tenir espais més reduïts on puguin fer un tipus de concert diferent del de grans escenaris, que també són importantíssims. Aquest petit format et permet descobrir figures més joves per les quals als privats els costa més apostar perquè hi ha un risc més gran. Vull intentar potenciar aquest vessant, perquè sigui un cicle i un escenari on la gent digui: "Jo haig de tocar a L’Auditori". Que sigui un objectiu per als músics.

Proximitat al públic, als músics. I a algú més?

— Sí, a la ciutat i els museus, per exemple, cal veure quines maneres hi ha d'interactuar-hi. Amb les escoles no, perquè amb el projecte educatiu queda molt ben cobert tot. Però sí que hem de veure com podem relacionar-nos activament amb el teixit cultural de la ciutat. Per què no explicar el món de Picasso i la seva vida a Barcelona amb música? Finalment, a més d'orgull i proximitat, l'altre punt important és l'equilibri en la programació.

Per tenir presents els diferents públics?

— L'Auditori abasta tots els públics. Hi passen més de mig milió de persones l'any. Hi ha gent molt melòmana, hi ha gent esporàdica... Necessitem fer apostes fortes en l'àmbit de la creació, però sense oblidar d'on ve la música i mostrant-ne la connexió amb la tradició. M'agrada molt que la contemporaneïtat dialogui amb la tradició, que no estigui encapsulada en un gueto. En l'àmbit simfònic, no només aquí, sinó a tot Europa, hi ha la tendència de programar molta música clàssica que sabem que atrau el públic, que és reconeixible. I també s'aposta per la contemporaneïtat, però de vegades la que està enmig en queda fora, malgrat que és molt interessant veure'ns reflectits en les crisis del principi del segle XX, perquè hi ha bastantes coses que s'hi assemblen. La música ha evolucionat, però si no entens la música de principis del segle XX és molt difícil que puguis connectar amb la contemporaneïtat, perquè els compositors sí que tenen aquells referents.

Què implica la condició de servei públic de L’Auditori?

— No pots negar la teva identitat. Com a servei públic, fem descobrir repertori, i aquesta condició ens permet arriscar-nos més. Em dedico a la gestió de concerts des de fa vint-i-cinc anys i soc molt melòman: m'agrada molt anar a concerts i escolto molta música a casa. El meu gust i el meu criteri musical els he construït gràcies, en gran part, a l'Orquestra de Barcelona, l'OBC, perquè n'era abonat des dels 15 anys, quan vaig descobrir Bruckner, Dutilleux, Schoenberg... i després els clàssics, evidentment. Si hagués anat només esporàdicament a un cicle privat, segur que hauria conegut grans directors, grans solistes i grans obres, però no hi hauria aprofundit tant. D'altra banda, acollim dues formacions, la banda i l'orquestra, amb recursos importants al darrere, la qual cosa els proporciona estabilitat professional. I acompanyem el talent perquè pugui desenvolupar-se.

Se sol dir que la programació de música antiga és la més consolidada i amb més públic fidel de L’Auditori. Comparteix la percepció?

— La música antiga té un públic molt fidel i que es mobilitza fàcilment. L'Auditori hi ha apostat amb un festival extramurs, Llums d'Antiga, que funciona molt bé. I soc de l'opinió que allò que funciona val més no tocar-ho. Però també n'acollim concerts a la sala 1. A més, tenim la presència regular dels concerts de Jordi Savall. La seva presència a L’Auditori és extraordinària: totes les produccions que fa Jordi Savall a Europa s'assagen i es mostren primer aquí: és a dir, som el punt de partida de tota l'activitat de Jordi Savall. Això m'omple d'orgull perquè la seva importància i popularitat són impressionants. Ho hem de reivindicar més perquè molta gent no sap que té aquest vincle amb L’Auditori.

Atès el seu currículum lligat els últims anys a la Schubertíada, el lied tindrà un protagonisme especial a L’Auditori?

— No. Tenim la gran sort que, fora del món germànic i potser Londres, som el tercer lloc d'Europa on més lied hi ha, gràcies a dues iniciatives privades: la Schubertíada i la Fundació Victòria dels Àngels, que també fa molta feina en aquest sentit. A L'Auditori farem el lied que toqui, però no hi haurà cap focus especial.

De les programacions externes, n'hi ha algunes de molt consolidades, com la d'Ibercamera, que coneix perfectament, i la de BCN Clàssics. Què passa amb la resta de programació que no és pròpia, sobretot la de moderna? El Palau de la Música va haver de crear una comissió d'avaluació per tenir més cura del que programen altres promotors. Ho té present?

— L’Auditori té un percentatge molt alt de lloguers, però sobretot per a activitats no musicals. Fa uns dies hi havia un acte d'entrega d'uns diplomes d'una universitat. Se’n fan moltíssimes. Per tant, no hi ha tantes dates disponibles. No conec bé el protocol, però, en tot cas, si no existís un protocol se n'hauria de crear un. Però això sí que ho deixo una mica en standby perquè no conec bé com funciona i crec que no ha estat mai cap problema aquí.

Parlava abans de la generació de compositors de L’Auditori. Ha detectat ja quina pot ser la generació següent?

— Cada vegada hi ha més compositors de països més perifèrics que són interessants i n'hem d'estar pendents. A més, ara mateix a Barcelona una part molt alta de la població ja no és nascuda a la ciutat i m'agradaria que això també es reflectís en la programació. Sí que tinc molt clar que vull continuar fent una aposta important per les dones compositores. Estem en un procés de redescoberta i s'està gravant i recuperant repertori. En la música simfònica és molt difícil trobar coses del segle XIX, perquè no hi havia incentius perquè les dones escrivissin música simfònica, però sí que hi ha molta música de cambra i molta cançó: hi ha coses realment interessants. Sí que puc dir que hi haurà més presència de dones compositores del passat i sempre connectades amb creadores contemporànies, que hi hagi un diàleg. No és només per reparar un silenci, que també, sinó perquè genuïnament val la pena escoltar aquest tipus de músiques.

Quines obres li agradaria que toqués l'OBC, perquè li agraden especialment?

— Aquest criteri no el faré servir, perquè l'OBC no és el meu instrument. Som al tercer any de la titularitat del mestre Ludovic Morlot, que té contracte fins al 2028, i és un moment que ja comences a veure els efectes de la seva titularitat, que valoro molt positivament. Morlot ha influït en la programació dels últims dos anys i amb encert. M'agraden tants repertoris que sempre hi haurà coses que m'agradaran de les propostes que faci. Per exemple, m'agrada molt el compositor danès Carl Nielsen, però no faré fer la integral de les simfonies de Nielsen només perquè respongui a un gust personal. Sí que hem de tenir l'ambició que algun any l'OBC pugui proposar un corpus artístic: per exemple, fer una integral d'un compositor en una o dues temporades i contextualitzant-lo. Pots fer una integral de les simfonies de Mahler i veure'n la relació amb el Modernisme, contraposar-ho amb la música que s'escrivia a la perifèria europea a principis del segle XX, explicar què feia Pedrell el mateix any que Mahler escrivia tal simfonia...

Quina era la seva vinculació amb Ibercamera abans de presentar-se al concurs per dirigir L'Auditori?

— Cap.

És per deixar-ho clar, atès que a la comissió de valoració hi havia Josep Maria Prat, el president d'Ibercamera.

— Al comitè de selecció hi havia deu persones i una d'elles era el Josep Maria, però fa més de deu anys que no treballo a Ibercamera i no hi tinc cap relació. De fet, amb el Josep Maria ara hi he parlat més, perquè em va trucar un parell de vegades després de guanyar el concurs, però potser en aquests deu anys hi havia parlat quatre vegades.

Quin és el millor record que té relacionat amb la música?

— Un moment que no oblidaré mai a la vida va ser quan es va inaugurar L'Auditori el 1999. Aquella setmana vaig venir amb els meus pares a escoltar la Novena de Bruckner dirigida pel Víctor Pablo Pérez. Aquella sensació d'escoltar una simfonia de Bruckner per primera vegada, és a dir, la grandiositat del so d'una obra clarament simfònica de gran format, amb una acústica com la de L'Auditori, és inoblidable.

I quin record, també relacionat amb la música, voldria oblidar?

— Per oblidar, molt poques coses. Són coses que tenen a veure amb temes d'organització, com ara la frustració perquè algú cancel·lés o alguna cosa així, però no et sabria dir cap experiència traumàtica. Ho sento. És que no ho havia pensat mai, sempre penso en positiu.